Allò misteriós de la
Providència és el com. Amb la nostra mentalitat
de voler veure resultats immediats ens desconcerta i ens causa
perplexitat. Veiem coses absurdes i
esgarrifoses que passen i la mà de la Providència, aparentment, les ignora
totalment. Quan un fetus presenta malformacions, per greus que siguin, i per
traumàtiques que es prevegin les conseqüències pel seu futur i el dels seus,
Déu no intervé. Si es produeix una catàstrofe natural, com terratrèmols,
inundacions, erupcions volcàniques, els afectats ho paguen invariablement amb la vida o, com a
mínim, amb els seus béns. En el cas d’una gran fam en extenses regions del
mapa, aquells malaurats no poden fer
altra cosa que conformar-se amb la seva sort i morir lentament per desnutrició.
Les víctimes de la violència no reben mai cap signe clar de protecció divina i,
en les guerres més cruels, els més innocents són els qui paguen el preu més car.
En un altre ordre de coses, la
Litúrgia diu que els cors dels governants estan a les mans de Déu, però, des de temps
immemorial, no pocs d’ells han desencadenat impunement holocaustos esgarrifosos
i Déu no s’ha fet sentir especialment. La mateixa Església ha permès, fins i
tot ha promogut, matances en nom de Déu i en defensa de la religió, com ho han
fet també –i ho fan—algunes altres confessions religioses, i Déu no ho ha
contradit manifestament.
A la vista d’una experiència
semblant, sense excepcions en el transcurs de la Història, molts es pregunten:
¿On és Déu? I altres ens hem de preguntar honestament: ¿Què és i com és la
providència divina? I hem de mirar de trobar una resposta que no sigui alienant
o tal vegada ofensiva per als mal tractats.
Per a mi, la providència significa
la presència creadora de Déu, permanent, sense interrupció, en la seva obra,
conduir-la amb eficàcia vers l’acompliment final, al temps que respecta la llei
natural per ell mateix establerta.
L’obra de Déu no és Déu; per tant
imperfecta i capaç d’error i de
perversió, molt especialment a causa de la llibertat volguda pel mateix Déu.
L’obra de Déu no s’ha acabat, s’està
fent, i és en aquest “fer-se” que hi cap, provisionalment, el mal i l’error. El procés evolutiu de la creació es dirigeix
–creiem i esperem—cap a la perfecció sota la presència creadora de Déu i, més des de la perspectiva de l’Absolut, es
pot entendre allò especialment positiu del
moment present. I, amb raó, es
pot endevinar la perfecció final vers on s’encamina.
Però ¿què en fem del mal que s’ha
generat durant el procés? ¿Què en fem de tot allò que no es pot aprofitar?
L’obra de Déu, duta a terme amb elements materials i morals imperfectes, deu
generar escombraries, i amb elles, ja sabem què passa. Algú les haurà de
retirar i deixar el terreny net. L’obra de Déu acabarà bé, encara que alguna
cosa o algú es perdi pel camí.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada