Presentació

Presentacio
Mossèn Enric Prat presenta unes noves Homilies, totalment diferents de les ja conegudes (www.bisbaturgell.org - homilies dominicals). Són diferents en el contingut, en l’estil i en l’extensió. Cada Homilia conté una sola idea, l’expressada en el títol. La breu argumentació es basa gairebé únicament en els textos litúrgics del dia. Creiem que aquestes homilies poden servir perquè cada interessat pugui preparar la seva pròpia; o com a guió d’un comentari més espontani. La millor utilització, però, la trobarà cada puntual usuari. Possiblement, altres persones, a més dels predicadors, trobaran en aquests escrits l’ocasió d’aprofundir en el sentit pregon de la Paraula de Déu en la litúrgia, i de gaudir del consol espiritual que ens ofereix Sigui tot a lloança de Déu i a benefici espiritual i humà d’aquells que en vulguin fer ús. Moltes gràcies.
Acabada la publicació en aquest BLOG de les NOVES HOMLIES, m’atreveixo a proposar als amables usuaris una nova: Etiqueta: EL RACONET DE LA MISTICA. La mística, no en el seu vessant de fets extraordinaris, com l’èxtasi, la levitació, les locucions o les visions, sinó com alternativa a l’ascètica, amb l’atenció posada en les obres de Sant Joan de la Creu i en l’autor anònim del llibre EL NÚVOL DEL NO SABER. L’ascètica es basa en el raonament, l’esforç i el protagonisme personal. La mística abandona tot protagonisme personal per atribuir-lo solament a Déu, d’acord amb allò que recomana el Salm 36: Encomana al Senyor els teus camins; confia en ell, deixa’l fer. O responent a l’oferta de Ap.3,20: Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi. El místic rep, per medi de la il·luminació, que li és donada, una noticia nova de la naturalesa de Déu, que és obscura i inexplicable. Els autors l’anomenen docta ignorància o raig de tenebra. Aquest treball, que ha estat publicat a la revista l’Església d’Urgell i amb una bona acceptació per part de molts lectors, pot ésser útil per a la lectura i meditació particular, i també com a eina de treball per a grups de pregària, de formació espiritual o de catequistes. Gràcies!

dilluns, 28 de gener del 2019

98. El Misteri de la Providència

              Allò misteriós de la Providència és el com. Amb la nostra mentalitat  de voler veure resultats immediats ens desconcerta i ens causa perplexitat. Veiem  coses absurdes i esgarrifoses que passen i la mà de la Providència, aparentment, les ignora totalment. Quan un fetus presenta malformacions, per greus que siguin, i per traumàtiques que es prevegin les conseqüències pel seu futur i el dels seus, Déu no intervé. Si es produeix una catàstrofe natural, com terratrèmols, inundacions, erupcions volcàniques, els afectats  ho paguen invariablement amb la vida o, com a mínim, amb els seus béns. En el cas d’una gran fam en extenses regions del mapa, aquells malaurats  no poden fer altra cosa que conformar-se amb la seva sort i morir lentament per desnutrició. Les víctimes de la violència no reben mai cap signe clar de protecció divina i, en les guerres més cruels, els més innocents són els qui paguen el preu més car.
            En un altre ordre de coses, la Litúrgia diu que els cors dels governants estan  a les mans de Déu, però, des de temps immemorial, no pocs d’ells han desencadenat impunement holocaustos esgarrifosos i Déu no s’ha fet sentir especialment. La mateixa Església ha permès, fins i tot ha promogut, matances en nom de Déu i en defensa de la religió, com ho han fet també –i ho fan—algunes altres confessions religioses, i Déu no ho ha contradit manifestament.
            A la vista d’una experiència semblant, sense excepcions en el transcurs de la Història, molts es pregunten: ¿On és Déu? I altres ens hem de preguntar honestament: ¿Què és i com és la providència divina? I hem de mirar de trobar una resposta que no sigui alienant o tal vegada ofensiva per als mal tractats.
            Per a mi, la providència significa la presència creadora de Déu, permanent, sense interrupció, en la seva obra, conduir-la amb eficàcia vers l’acompliment final, al temps que respecta la llei natural per ell mateix establerta.
            L’obra de Déu no és Déu; per tant imperfecta i capaç  d’error i de perversió, molt especialment a causa de la llibertat volguda pel mateix Déu. L’obra de Déu  no s’ha acabat, s’està fent, i és en aquest “fer-se” que hi cap, provisionalment, el  mal i l’error.  El procés evolutiu de la creació es dirigeix –creiem i esperem—cap a la perfecció sota la presència creadora de Déu i,  més des de la perspectiva de l’Absolut, es pot entendre allò especialment positiu del  moment present.  I, amb raó, es pot endevinar la perfecció final vers on s’encamina.

            Però ¿què en fem del mal que s’ha generat durant el procés? ¿Què en fem de tot allò que no es pot aprofitar? L’obra de Déu, duta a terme amb elements materials i morals imperfectes, deu generar escombraries, i amb elles, ja sabem què passa. Algú les haurà de retirar i deixar el terreny net. L’obra de Déu acabarà bé, encara que alguna cosa o algú es perdi pel camí.

Imprimir article

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada