La por fa minvar l’eficàcia de moltes vides: ho paralitza tot, barra el
camí al creixement personal, amarga l’existència i talla el somriure a flor de
llavis. Por davant les dificultats i davant les limitacions personals. Por de
no donar la talla i de no ser capaç
d’assumir una responsabilitat seriosa. Por dels altres: dels judicis adversos,
del menyspreu d’algú, de les crítiques. Una por que crea pusil·lanimitat, abaixa
l’estima personal i produeix ineficàcia. Diu el profeta Jeremies: <<Sento
com parla la gent, em veig amenaçat de tots costats>>.
<< Jesús digué
als seus apòstols: “No tingueu por dels homes. (...) I no tingueu por dels qui
maten només el cos, però no poden matar l’ànima.>>. El veritable valor de
la nostra vida i de nosaltres mateixos és cosa entre Déu i nosaltres; no entre
nosaltres i algú altre: <<¿No venen dos pardals per pocs diners? Dons, ni
un d’ells no cau a terra si no ho permet el vostre Pare. (...) No tingueu por: valeu
més que tots els ocells plegats>>.
¿Ens podríem imaginar sant Pau
tenint por? Potser la seva valentia s’explica perquè ha deixat de viure per a
ell mateix: <Ja no sóc jo qui visc;
és Crist qui viu en mi>>. L’abandó del jo a favor de l’Altre és el
secret. Allò meu ha deixat de importar-me: el què pensen, el què diuen de mi,
com em valoren, ja no em preocupa, perquè tot el meu interès se centra en allò
que pensen els altres de Déu i del seu Messies; què en diuen, com el valoren.
De mi se’n preocuparà ell: <<Ell
salva la vida del pobre de les mans dels qui li volen mal>
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada