Quan pensem en el concepte vocació el solem
entendre amb certa banalització i lleugeresa. Sovint parlem de vocació de
metge, d’arquitecte, de fuster o de paleta. Aquest seria el seu sentit més
ampli. Estrictament parlant, entenem per vocació una crida que ve de dalt, per
indicar-nos què hem de fer de la nostra vida profunda, com l’hem d’administrar,
en què l’hem d’esmerçar, perquè es pugui realitzar plenament i donar els seus
fruits, tenint en compte les nostres
capacitats i les nostres preferències.
Jesús
va tenir la seva vocació: <<Jo, el Senyor t’he cridat bondadosament, et
prenc per la mà, t’he configurat i et destino a ser aliança del poble, llum de
les nacions>>. I la vocació de Jesús ve acompanyada de la gràcia i dels
dons corresponents per poder-la dur a terme: <<He posat en ell el meu
Esperit perquè porti el dret a les nacions>> I els Fets dels Apòstols
afegeixen: <<Ja sabeu com Déu el va consagrar ungint-lo amb l’Esperit Sant
i amb poder>>. La vocació messiànica de Jesús fou feta pública i oficial
el dia del seu baptisme al Jordà: <<Per aquells dies Jesús vingué des de Natzaret de Galilea, i Joan el batejà
en el Jordà>>.
Com
Jesús, tot ésser humà rep una crida, una vocació. És la vocació a la fe, a
escoltar, seguir i assolir el projecte de Déu sobre tots els homes: que tots
arribem al coneixement de la veritat i ens salvem; que s’esdevingui realitat en
nosaltres, el Regne de Déu que fou anunciat i posat en marxa pel ministeri de
Jesús. Aquesta vocació ens fa fills adoptius de Déu i solidaris de la vocació
salvadora de Jesús. Desprès, serem cridats encara, uns a viure el Regne en el
ministeri, altres en la vida consagrada,
i altres en el matrimoni i en la vida laïcal; però aquestes vocacions no són més que branques del tronc comú, que és
la vocació al Regne. El nostre baptisme és el ritus que fa també pública i
oficial la nostra vocació: la de fills de Déu inscrits en el Regne.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada