Vocació (Baptisme del Senyor)

           Quan pensem en el concepte vocació el solem entendre amb certa banalització i lleugeresa. Sovint parlem de vocació de metge, d’arquitecte, de fuster o de paleta. Aquest seria el seu sentit més ampli. Estrictament parlant, entenem per vocació una crida que ve de dalt, per indicar-nos què hem de fer de la nostra vida profunda, com l’hem d’administrar, en què l’hem d’esmerçar, perquè es pugui realitzar plenament i donar els seus fruits, tenint  en compte les nostres capacitats i les nostres preferències.

            Jesús va tenir la seva vocació: <<Jo, el Senyor t’he cridat bondadosament, et prenc per la mà, t’he configurat i et destino a ser aliança del poble, llum de les nacions>>. I la vocació de Jesús ve acompanyada de la gràcia i dels dons corresponents per poder-la dur a terme: <<He posat en ell el meu Esperit perquè porti el dret a les nacions>> I els Fets dels Apòstols afegeixen: <<Ja sabeu com Déu el va consagrar ungint-lo amb l’Esperit Sant i amb poder>>. La vocació messiànica de Jesús fou feta pública i oficial el dia del seu baptisme al Jordà: <<Per aquells dies Jesús vingué  des de Natzaret de Galilea, i Joan el batejà en el Jordà>>.

            Com Jesús, tot ésser humà rep una crida, una vocació. És la vocació a la fe, a escoltar, seguir i assolir el projecte de Déu sobre tots els homes: que tots arribem al coneixement de la veritat i ens salvem; que s’esdevingui realitat en nosaltres, el Regne de Déu que fou anunciat i posat en marxa pel ministeri de Jesús. Aquesta vocació ens fa fills adoptius de Déu i solidaris de la vocació salvadora de Jesús. Desprès, serem cridats encara, uns a viure el Regne en el ministeri, altres en la  vida consagrada, i altres en el matrimoni i en la vida laïcal; però aquestes vocacions no són més que branques del tronc comú, que és la vocació al Regne. El nostre baptisme és el ritus que fa també pública i oficial la nostra vocació: la de fills de Déu inscrits en el Regne.

Imprimir article