Tots, qui més, qui menys, tenim o hem tingut a veure quelcom amb el
pecat personal. Tots hem tastat el regust amarg de la culpa. Com el rei David,
a qui el profeta Natan retreu el seu doble crim d’adulteri i homicidi: <<
Has fet matar Uries, l’hitita; has pres per esposa la seva dona>>. De
fet, primer va cometre adulteri i després, per tapar-lo, va fer matar el marit.
L’Evangeli de Lluc ens parla d’un altre cas de consorci amb el pecat: <<
Hi havia al poble una dona que portava una vida pecadora. (...) El fariseu
pensà: aquesta dona que el toca és una pecadora>> (una prostituta).
El pecat, i per tant,
la culpa, és un fet negatiu universal . Però, allò que més ens interessa, és la
reacció dels personatges que intervenen. La del culpable en ares de la curació,
i la d’aquells que en saben l’existència o en pateixen les conseqüències, per
fixar-ne la reacció. L’implicat pot reconèixer la culpa, rebutjar-la i
convertir-se. A l’observador, sovint, li provoca indignació, còlera, rebuig o,
fins i tot, intencions de venjança.
Ens resta parar
atenció a la reacció de Déu i de Jesús, quan el pecador reconeix la culpa:
<<David respongué a Natan: “He pecat contra el Senyor”. Natan li
respongué: “Està bé. El Senyor passa per alt el teu pecat; no moriràs>>.
En el cas de la dona: <<Quan sabé que Jesús era a taula a casa del
fariseu, hi anà (...) i es quedà enrera plorant als peus de Jesús>>. Ell
<<digué a la dona: “Els teus
pecats et són perdonats. (...) La teva fe t’ha salvat, Ves-te’n en pau>>.
El més mal parat en el procés del pecat i el perdó és l ‘observador incapaç
d’entendre i d’acceptar. Mentre l’home
veu només la deformitat de la culpa, Déu veu en
primer pla la dignitat original del pecador. Per a l’observador es
tracta d’un culpable; per a Déu, d’un fill estimat.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada