Prendre’n possessió (Baptisme de J.)

          Prenem possessió d’una cosa que fins ara no era nostra. En principi, Déu no hauria de prendre possessió de res perquè tot és seu per naturalesa, però, donat que ell ha volgut crear ésser lliures, s’escau que, quan un d’aquests s’hi presta voluntàriament, respectada aquesta decisió lliure, Déu en pren possessió. És el que passa amb Jesús: un cop batejat per Joan, <<Una veu deia des del cel. “Aquest és el meu Fill, el meu estimat”.>> Es tracta del mateix estimat a qui es refereix Isaies, quan diu: <<Això diu el Senyor: ”Aquí teniu el meu servent,  de qui he pres possessió, el meu estimat, en qui s’ha complagut la meva ànima”.>>

          Després que el Pare ha pres possessió de Jesús, el consagra i l’envia a una missió: <<Ja sabeu com Déu el va consagrar ungint-lo amb Esperit Sant i amb poder.>> Després de tot això, Jesús partí vers la seva missió i <<Passà per tot arreu fent el bé i donant la salut a tots els qui estaven sota la dominació del diable, perquè Déu era amb ell.>>

          ¿No ens parla clarament aquest misteri del nostre baptisme i les seves conseqüències? Pel baptisme Déu ha pres possessió de nosaltres, que hi hem consentit lliurement, ens ha consagrat i ens assignat una missió. La missió que hem rebut representa, com a mínim, passar per tot arreu fent el bé, perquè pertanyem a Déu que és el Bé absolut. ¿Perquè ens volem escapar de casa després i alliberar-nos de qui n’havia pres possessió? ¿Perquè fem el bé només a mitges i pactem d’amagat moltes vegades amb el mal? Recordem: <<Perquè s’ha fet tan meu jo el salvaré?
Imprimir article