La fe no és una teoria, un punt de vista o una opinió sobre l’existència
de Déu i la seva naturalesa, amb la qual hom pot estar d’acord o no. La fe és
una opció personal, lliure i ponderada
davant la disjuntiva sobre Déu. La fe és una primera presa de contacte amb
l’Altre que, si és reeixida, marca indeleblement tota la vida i condiciona el
capteniment de l’individu, fins a la fi: <<Abraham, contra tota esperança
esperà i cregué tan fermament, que Déu el convertí en “pare d’una multitud de
pobles>>.
La nostra fe va més
enllà d’aquella d’Abraham, perquè la Història de la Salvació ha progressat i
ens ha estat revelat un misteri que Abraham desconeixia: l’Encarnació. Si a
Abraham la fe en Déu li fou reconeguda
per a fer-lo just, també <<Déu ens havia de tenir en compte que hàgim cregut
que ell ha ressuscitat d’entre els morts Jesús, el nostre Senyor>>. Si
Abraham veié trastornada del tot la seva vida per haver cregut en Déu, més a
nosaltres que hem cregut en Déu i en
Aquell a qui ell ha enviat. O com ho
visqué Mateu, quan Jesús li digué: <<Vine amb mi. Ell s’aixecà i
se n’anà amb Jesús>>. També ell, com Abraham, veié canviada de ple la
seva vida
La feblesa humana té
el poder de desvirtuar les coses més sagrades; entre elles la fe, reduint-la
sovint a fórmules abstractes i a rituals sense vida, per convèncer-nos a
nosaltres mateixos, que és així com agradem Déu. En aquest cas la nostra fe ha perdut el seu valor i la seva
finalitat, perquè l’hem desvinculada de l’amor que és el seu objectiu propi.
Per això, Jesús, recordant el profeta Osees, diu: <<Aneu a aprendre què volen dir aquelles paraules: “El que jo vull és
amor i no ofrena de víctimes”>>.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada