Allò essencial de la
vida cristiana consisteix –segur que tots hi estem d’acord- en l’encontre
personal amb Jesús. Potser a l’estil de la dona samaritana vora el pou de Jacob,
de Pere al llac de Tiberíades, o de Pau camí de Damasc. Qui sap si com Ignasi
de Loyola, com Teresa de Lisièu, o com Teresa d’Ávila. En tot cas, una
descoberta i un apropament personal a Jesús
de Natzaret.
Però ¿amb quin Jesús ens trobem? Em
pregunto si, cas que Jesús no s’hagués identificat amb la bucòlica imatge de
pastor, algú altre s’hauria atrevit a penjar-li aquesta paràbola o ni tan sols
li hauria passat pel cap a ningú. ¿No ho hauríem considerat com una devaluació
de la persona de Jesús i la seva missió? El pastor, encara que estigui revestit
de bonhomia, i no sigui menyspreat per ningú, no passa d’ésser una persona
sense rellevància.
Ens hauria semblat millor
anomenar-lo cabdill o mestre, rei o capdavanter, jutge o conseller. Una
paràbola amb algun d’aquests títols, ens
hauria semblat més adient i respectuosa. A la fi, són títols que se li han
atribuït més tard, alguns d’ells amb arrels bíbliques i altres, fruit del
respecte i la pietat.
Malgrat tot, com que Jesús volia
inspirar confiança i evitar que li tinguéssim por, ens va dir: <<Jo sóc
el bon pastor>> (...) Tal com el Pare em coneix i jo conec el Pare, jo
reconec les meves ovelles, i elles em reconeixen a mi, i dono la vida per
elles.>> Després d’aquesta confidència amorosa, quasi sentimental, ¿qui
és capaç de pensar amb por, recel, dubte o sospita, en la figura de Jesús?
I ell sabia prou bé el que es deia:
el primer pas és confiar-se a algú que ens atreu, que veiem clarament que està
amb nosaltres i ens protegeix. La primera cosa necessària, és sentir-se
estimat. Sense aquesta atracció prèvia, no cal que ens parlen d’obligacions,
que ens imposin preceptes, que ens amenacin amb càstigs o ens vulguin atreure
amb promeses. La raó bàsica de la missió
de Jesús és portar els homes a l’amor del Pare, i la seva intenció primera és
atreure els homes al coneixement
d’aquell amor gratuït, i a la resposta amorosa dels homes al Pare.
Quan, en la nostra missió que
anomenem evangelitzadora, no som capaços d’ajudar a produir l’encontre efectiu
i confiat entre l’home i el Pare, en la persona de Jesús, és un esforç
dramàticament inútil i decebedor. Potser hem filosofat molt bé, àdhuc és
possible que siguem bons biblistes i teòlegs; amb tot, no hem sabut posar el
dit a la nafra, no hem estat capaços d’ajudar a infantar esperança i deslliurar
amor.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada