Cadascú de nosaltres
ha tingut algun vespre abans memorable,
ple de goig, com el del casament o de l’ordenació sacerdotal; potser el de la
primera Comunió o d’un viatge mol esperat; o algun altre de dolorós, com el de
la mare, la nit abans que el fill únic s’incorporés a l’exèrcit en temps de
guerra fratricida. Per a Jesús, va ser el vespre
abans que a mort fos lliurat. Era l’hora de la soledat fosca, de la
imaginació febrosa, de l’acorralament sense cap sortida possible.
És del tot normal i humà que Jesús
volgués compartir amb els qui estimava aquella nit inacabable d’amor i de dolor
i que, en comunió amb els amics, buidés tota la seva grandesa, continguda en el
calze de la seu desemparament. A l’objecte aprofità el ritual hebreu de la
Pasqua, tot celebrant un sopà de comiat, que es convertiria en la celebració i
recordatori del pas transcendental que anava a donar: la nova aliança de Déu
amb la humanitat, per mitjà de la seva mort i resurrecció. N’havia de romandre
un signe substitutiu de l’anyell pasqual, perquè fos el memorial perpetu del
seu pas de la mort a la vida, en el cor de la comunitat i de cada deixeble. És
el signe del pa i el vi: <això és el meu cos...és la meva sang...feu sempre
això en memòria meva>. És el signe de la comunió amb ell.
Després deixà l’altre signe, resum
de la seva doctrina i de la seva vida: <Jo que sóc el Mestre i Senyor, us he
rentat els peus. També vosaltres us ho heu de fer els uns als altres. Us he
donat exemple perquè vosaltres ho feu tal com jo ho he fet>. Aquest és el
signe de la comunió entre nosaltres, de l’atenció efectiva al necessitat, de la
caritat, de la unitat.
A l’hort de les oliveres, Jesús ens
confia el tercer signe: la comunió amb Déu Pare, la submissió absoluta a la
seva voluntat, a posar-nos confiadament a les seves mans, ni que sigui en la més negra obscuritat i en mig
del més gran dolor: <Abbà, Pare... que
no es faci el que jo vull, sinó el que vós voleu>. L’oració a l’hort
és, ben segur, l’acte de contemplació més sublim que han vist els segles. Ara
que Jesús s’ha empobrit radicalment i està del tot decidit a l’ofrena de la
seva vida –la darrera cosa de què encara disposa- es troba en condicions
d’entrar en mística comunicació amb el
Pare.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada