Presentació

Presentacio
Mossèn Enric Prat presenta unes noves Homilies, totalment diferents de les ja conegudes (www.bisbaturgell.org - homilies dominicals). Són diferents en el contingut, en l’estil i en l’extensió. Cada Homilia conté una sola idea, l’expressada en el títol. La breu argumentació es basa gairebé únicament en els textos litúrgics del dia. Creiem que aquestes homilies poden servir perquè cada interessat pugui preparar la seva pròpia; o com a guió d’un comentari més espontani. La millor utilització, però, la trobarà cada puntual usuari. Possiblement, altres persones, a més dels predicadors, trobaran en aquests escrits l’ocasió d’aprofundir en el sentit pregon de la Paraula de Déu en la litúrgia, i de gaudir del consol espiritual que ens ofereix Sigui tot a lloança de Déu i a benefici espiritual i humà d’aquells que en vulguin fer ús. Moltes gràcies.
Acabada la publicació en aquest BLOG de les NOVES HOMLIES, m’atreveixo a proposar als amables usuaris una nova: Etiqueta: EL RACONET DE LA MISTICA. La mística, no en el seu vessant de fets extraordinaris, com l’èxtasi, la levitació, les locucions o les visions, sinó com alternativa a l’ascètica, amb l’atenció posada en les obres de Sant Joan de la Creu i en l’autor anònim del llibre EL NÚVOL DEL NO SABER. L’ascètica es basa en el raonament, l’esforç i el protagonisme personal. La mística abandona tot protagonisme personal per atribuir-lo solament a Déu, d’acord amb allò que recomana el Salm 36: Encomana al Senyor els teus camins; confia en ell, deixa’l fer. O responent a l’oferta de Ap.3,20: Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi. El místic rep, per medi de la il·luminació, que li és donada, una noticia nova de la naturalesa de Déu, que és obscura i inexplicable. Els autors l’anomenen docta ignorància o raig de tenebra. Aquest treball, que ha estat publicat a la revista l’Església d’Urgell i amb una bona acceptació per part de molts lectors, pot ésser útil per a la lectura i meditació particular, i també com a eina de treball per a grups de pregària, de formació espiritual o de catequistes. Gràcies!

dilluns, 11 de desembre del 2017

67. El vespre abans

           Cadascú de nosaltres ha tingut algun vespre abans memorable, ple de goig, com el del casament o de l’ordenació sacerdotal; potser el de la primera Comunió o d’un viatge mol esperat; o algun altre de dolorós, com el de la mare, la nit abans que el fill únic s’incorporés a l’exèrcit en temps de guerra fratricida. Per a Jesús, va ser el vespre abans que a mort fos lliurat. Era l’hora de la soledat fosca, de la imaginació febrosa, de l’acorralament sense cap sortida possible.
            És del tot normal i humà que Jesús volgués compartir amb els qui estimava aquella nit inacabable d’amor i de dolor i que, en comunió amb els amics, buidés tota la seva grandesa, continguda en el calze de la seu desemparament. A l’objecte aprofità el ritual hebreu de la Pasqua, tot celebrant un sopà de comiat, que es convertiria en la celebració i recordatori del pas transcendental que anava a donar: la nova aliança de Déu amb la humanitat, per mitjà de la seva mort i resurrecció. N’havia de romandre un signe substitutiu de l’anyell pasqual, perquè fos el memorial perpetu del seu pas de la mort a la vida, en el cor de la comunitat i de cada deixeble. És el signe del pa i el vi: <això és el meu cos...és la meva sang...feu sempre això en memòria meva>. És el signe de la comunió amb ell.
            Després deixà l’altre signe, resum de la seva doctrina i de la seva vida: <Jo que sóc el Mestre i Senyor, us he rentat els peus. També vosaltres us ho heu de fer els uns als altres. Us he donat exemple perquè vosaltres ho feu tal com jo ho he fet>. Aquest és el signe de la comunió entre nosaltres, de l’atenció efectiva al necessitat, de la caritat, de la unitat.
            A l’hort de les oliveres, Jesús ens confia el tercer signe: la comunió amb Déu Pare, la submissió absoluta a la seva voluntat, a posar-nos confiadament a les seves mans, ni  que sigui en la més negra obscuritat i en mig del més gran dolor: <Abbà, Pare... que  no es faci el que jo vull, sinó el que vós voleu>. L’oració a l’hort és, ben segur, l’acte de contemplació més sublim que han vist els segles. Ara que Jesús s’ha empobrit radicalment i està del tot decidit a l’ofrena de la seva vida –la darrera cosa de què encara disposa- es troba en condicions d’entrar en mística  comunicació amb el Pare.

Imprimir article

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada