Presentació

Presentacio
Mossèn Enric Prat presenta unes noves Homilies, totalment diferents de les ja conegudes (www.bisbaturgell.org - homilies dominicals). Són diferents en el contingut, en l’estil i en l’extensió. Cada Homilia conté una sola idea, l’expressada en el títol. La breu argumentació es basa gairebé únicament en els textos litúrgics del dia. Creiem que aquestes homilies poden servir perquè cada interessat pugui preparar la seva pròpia; o com a guió d’un comentari més espontani. La millor utilització, però, la trobarà cada puntual usuari. Possiblement, altres persones, a més dels predicadors, trobaran en aquests escrits l’ocasió d’aprofundir en el sentit pregon de la Paraula de Déu en la litúrgia, i de gaudir del consol espiritual que ens ofereix Sigui tot a lloança de Déu i a benefici espiritual i humà d’aquells que en vulguin fer ús. Moltes gràcies.
Acabada la publicació en aquest BLOG de les NOVES HOMLIES, m’atreveixo a proposar als amables usuaris una nova: Etiqueta: EL RACONET DE LA MISTICA. La mística, no en el seu vessant de fets extraordinaris, com l’èxtasi, la levitació, les locucions o les visions, sinó com alternativa a l’ascètica, amb l’atenció posada en les obres de Sant Joan de la Creu i en l’autor anònim del llibre EL NÚVOL DEL NO SABER. L’ascètica es basa en el raonament, l’esforç i el protagonisme personal. La mística abandona tot protagonisme personal per atribuir-lo solament a Déu, d’acord amb allò que recomana el Salm 36: Encomana al Senyor els teus camins; confia en ell, deixa’l fer. O responent a l’oferta de Ap.3,20: Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi. El místic rep, per medi de la il·luminació, que li és donada, una noticia nova de la naturalesa de Déu, que és obscura i inexplicable. Els autors l’anomenen docta ignorància o raig de tenebra. Aquest treball, que ha estat publicat a la revista l’Església d’Urgell i amb una bona acceptació per part de molts lectors, pot ésser útil per a la lectura i meditació particular, i també com a eina de treball per a grups de pregària, de formació espiritual o de catequistes. Gràcies!

dissabte, 3 de juny del 2017

40. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor. (Mc12,30)

       Quan escoltem aquest fragment de l’Evangeli de Marc, si ens agafa desprevinguts o en temps d’eufòria sensual, com també en el cas d’efervescència causada per l’èxit econòmic o professional, ens pot semblar una exageració mística, una música celestial o encara un cant de sirena. Perquè l’amor total –“amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb tota la força”- ha d’estar al nivell de les nostres expectatives. Només som capaços d’estimar així el major bé –conegut prèviament, per descomptat- i si aquest està al nostra abast. És a dir: un bé possible, proper a nosaltres i proporcionat al nostre desig i a la nostra capacitat d’accés i d’estimació.
      Per al poc iniciat, Déu com  el bé màxim, és inconcebible per moltes raons: és invisible i incomprensible i, per tant, objecte inadequat als nostres sentits, afectes i pensaments. És també objecte d’amor llunyà o, al menys, amb una resposta impossible de verificar. Gens d’estranyar, doncs, que la persona de que parlem passi olímpicament d’aquella proposta i es decideixi per estimar uns béns al nivell de les seves capacitats immediates: allò que li representa un bé comprovable per als sentits, l’afectivitat o la ment; allò que es presenta en forma de plaer, d’afecte correspost, de seguretat, de veritat descoberta.
      Caldrà que passi per un aprenentatge llarg, no exempt de dolor i de desencís per tal de descobrir la grandesa i la possibilitat d’amor total de Déu i a Déu. No aterrarà en el món espiritual de la fe, fins que no descobreixi experimentalment la fragilitat, la insuficiència i la pèrdua real d’alguns o de tots aquells béns que havia decidit estimar, tot pensant que llur correspondència li seria del tot i per sempre fidel. Si hom comença a sospesar la inconsistència del plaer, la relativitat de l’amor afectiu d’altres persones, el fracàs d’algunes seguretats esperades de persones i coses; quan la salut fa aigües, el cos es nega a produir plaer, la ment perd agilitat; si hom no troba motius per a l’alegria i l’estabilitat emocional; quan apareixen signes inequívocs d’una degradació progressiva que porta a la mort, i es veu clar que no es pot esperar res més d’allò o d’aquells a  qui havia estimat, queda oberta de bat a bat la porta d’entrada a l’amor total de Déu i a Déu.
      Ara sí, Déu és l’únic, el bé màxim, l’ésser original digne d’ésser estimat sobre totes les coses, l’únic que respon indefectiblement a totes les expectatives.
      Feliç aquell que, per un treball constant de baixar al seu interior, ajudat de la reflexió i el discerniment, s’ha procurat, a la primavera de la vida, un cor net i una ment oberta a la veritat de Déu, l’únic mereixedor d’ésser estimat, durant tots els dies de la nostra vida, “amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb tota la força”.

Imprimir article

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada