Moltes vegades sentirem parlar dels místics com de personatges
fantasiosos, éssers il·lusoris, excessivament imaginatius, il·luminats (en el
sentit pejoratiu de la paraula). Altres entenen un místic com un introvertit,
tímid o somniar truites o fins i tot com imbuït d’una beateria barata,
sentimental i poc pràctica que l’impedeix tocar de peus a terra.
Per contra, la literatura
dels místics s’esdevé d’allò més exigent, fins i tot radical; potser la causa
que tan pocs s’apuntin a meditar-la assíduament i a fer-ne la seva guia espiritual.
Ells apunten tan alt que no s’acontenten amb menys que Déu i fan de la unió
mística amb Ell el sol objectiu de llur
vida, al preu de la renúncia a tot el que no sigui Déu.
Llegiu, sinó, aquest text de
Sant Màxim Confessor: “La caritat és una
disposició bona de la ment que posa per damunt de tot el coneixement de Déu.
L’hàbit de la caritat, no el pot atènyer pas el qui tingui l’ànima lligada a
alguna cosa terrenal. El qui estima Déu anteposa conèixer-lo i posseir-lo a
totes les coses que Déu ha creat; l’ànim d’un home així viu necessàriament en
el coneixement i en l’amor”.
També pensen alguns que els
místics es desentenen d’aquest món, embadalits amb els seus deliris interiors,
quan, de fet, porten entranyablement tota la creació, agermanada amb si mateixos,
en l’itinerari personal vers la unió, quan totes les coses seran creades de nou
i reintegrades a la unitat essencial en el Verb diví. Ells són els qui, com
ningú, malden per complir a la perfecció el manament de Jesús: “Aquest és el meu manament: que us estimeu
els uns als altres”.
Escriu Sant Màxim: “Feliç l’home capaç d’estimar per igual a tot
altre home. El qui estima Déu és ben segur que estima també el proïsme; u n
home així és incapaç d’arraconar diners: els dóna per amor de Déu, els distribueix
entre els qui en necessiten”.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada