Els béns de la terra, les riqueses, en si mateixes, no tenen
qualificació moral. El ric, pel fet d’ésser-ho, no és ni bo ni dolent. La qual
cosa fa que hi hagi rics bons i rics dolents, per raó del maridatge entre ell i
els seus béns. Escoltem el profeta Amós: <<Escolteu això, vosaltres que
us abraoneu sobre els pobres, (...) vosaltres dieu: “Farem trampa amb les
balances i vendrem el rebuig barrejat amb el gra. Per tenir un esclau,
comprarem amb diners gent necessitada>>.
Posseir béns mal
adquirits per robatori, per estafa, per explotació del pobre, per qualsevol
mitjà immoral, fa dolent el subjecte a causa de la injustícia, i de l’ultratge
als seus semblants: <<Amb un parell de sandàlies comprarem un
pobre>>, pensen, i podrien afegir: “Amb una petita estafa a cascun de
milers de subordinats multiplicarem la nostra riquesa”. Hi ha també
l’administració posterior de la riquesa. Amuntegar, guardar, competir per ser
el més ric, gastar-ho tot per a si mateix, amb intenció egoista i hedonista,
sense cap projecció social humanitària, conforma l’estampa del ric dolent.
Escoltem altra vegada el profeta Amós: <<El senyor ho jura per la glòria
de Jacob: “No oblidaré mai tot això que fan”. O la dita de Jesús: <<Ningú
no pot servir dos amos: si estima l’un, no estimarà l’altre. No podeu ser
servidors de Déu i de les riqueses>>.
Hi ha també el ric bo.
És aquell que sap que els béns de la terra són per al sosteniment de tots els
homes, de tal faisó, que no manqui a
ningú allò necessari per a una vida humana digna. El ric bo fa rendir interessos
als seus béns a favor de la comunitat: en forma de creació de treball, de
formació professional i molts altres enginys. El ric bo col·labora esplèndidament en necessitats puntuals i a
favor d’organitzacions humanitàries. El ric bo conrea la seva vida interior
apostant a valors eterns. <<L’home
que és fidel en els béns que valen poc, també ho serà en els de més
valor>>.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada