A més a més de l’oració vocal, que consisteix a
repetir fórmules o a expressar verbalment o almenys mentalment algunes peticions,
sentiments i afectes; i de la coneguda oració mental que, com sabem, es dóna
sempre que raonem i discorrim sobre la vida de Jesús, Santa Maria o els sants, o
qualsevol dels misteris de la religió amb intenció de moure la voluntat a
imitar aquelles vides, tot esmenant les pròpies faltes i esforçant-nos en la
pràctica de les virtuts, existeix la pregària que els místics anomenen
contemplació, la qual, per la seva espiritual perfecció, és apta per elevar
l’ànima a la unió amb Déu.
Contemplar és quedar-se quiet,
silenciós i receptiu davant de Déu o d’algun dels seus misteris, intentant
evitar tota activitat mental i volitiva que no sigui escoltar i disposar-se a
rebre. Per a Sant Bonaventura, la contemplació es fa: “Per la fe, l’esperança i la caritat, per la devoció i l’admiració, per
l’exultança, l’apreci, la lloança i la joia “. A continuació, el sant ens
fa una advertència molt necessària, si realment estem cridats a la contemplació
i volem perseverar en la mateixa. Diu així: “En aquest cas, si és perfecte, (és a dir: si de veritat és contemplació)
cal que siguin abandonades totes les operacions intel·lectuals, i que tot l’afecte
sigui transportat íntegrament a Déu i transformat en ell”
És doctrina comuna entre els mestres
espirituals que la crida a la contemplació prové de Déu i és un do seu, encara
que no restringit, sinó molt generalitzat si el subjecte reuneix les
condicions. Llegim en el mateix Bonaventura: “Però això és una cosa mística i
secretíssima que no coneix ningú tret del qui ho ha rebut, ningú no ha rebut
sinó el qui ho ha desitjat, i només ho desitja aquell que es veu encès
totalment pel foc de l’Esperit Sant”.
I, si desitgem saber
més del què i del com de la contemplació, no ens podem perdre aquest meravellós
darrer fragment del sant: “Ara, si
preguntes com ha succeït, tot això, pregunta a la gràcia, no a la doctrina; al
desig, no a la intel·ligència; al gemec de l’oració, no a l’afany de la
lectura; a l’espòs, no al mestre; a Déu, no a l’home; a la tenebra, i no a la
claror; no a la llum, sinó al foc que ho crema tot i que transporta a Déu per
una unció quasi excessiva i per un amor ardentíssim”.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada