L’Assumpta vivia
sola perquè s’havia quedat vídua i no tenia fills. La soledat li era fastigosa
i feixuga. Ella, que tota la vida
s’havia distingit per un caràcter jovial i comunicatiu, ara es trobava
desemparada, com un illot al bell mig de l’oceà. Va haver de fer grans esforços
per reconciliar-se amb la nova situació i no es perdia cap ocasió per sortir i
comunicar-se; i quan no podia més, el
telèfon li servia de salvavides. Com sigui que tenia el recurs de la fe, anà
aprenent, amb penes i treballs, que la seva solitud era més aparent que real.
El seu interior –pensava a vegades- podia ser un lloc d’encontre meravellós.
Com si diguéssim: un punt de citació.
En cap moment no deixà de mantenir
les seves relacions habituals, encara que aprengué a relativitzar-ne la importància. Fet i dit, les relacions, diríem rutinàries,
eren necessàriament esporàdiques i, sovint, superficials. Ben mirat, la
necessitat compulsiva de companyonia ¿no era una excusa dissimulada per a no
trobar-se cara a cara amb una realitat més profunda, que podia tenir lloc al
seu interior?
L’Assumpta era una dona espavilada i
havia rebut, de joveneta, una bona formació fins i tot cristiana, encara que
embolcallada en una atmosfera de temor; cosa que li feia difícil poder-se
sentir acompanyada amistosament per la presència de Déu. Ara tenia molt de
temps lliure, i la televisió –que apagava cada dia a una hora establerta, per
resar devotament el Rosari- li acabava resultant insuportable. De vegades,
empipada i decebuda, s’alçava d’una revolada i apagava la petita pantalla, fins
a l’hora del telediari preferit.
Durant aquells espais llargs de
silenci, solia llegir els escrits autobiogràfics de Sant Teresa de Lisieux i, algunes vegades,
s’atrevia a llegir, sense gaire entusiasma, fragments del Càntic Espiritual de Sant Joan de la Creu. A poc a poc hi trobà
gust i es decidí a llegir-lo seguidament. Marcava amb llapis el punt on s’havia
aturat i allí seguia en un altre moment. La seva lectura era summament reposada,
cosa que aprofitava per baixar al seu interior, i comparar les experiències del
Sant o de Santa Tereseta amb ella mateixa i el seu estat d’ànim. Entengué aviat
que la més excel·lent via de comunicació
amb Déu –per no dir l’única- és l’amor, i que, d’estimar, ella n’era
perfectament capaç. Com que l’amor entre dos requereix un cert aïllament de
coses i persones, donà gràcies a Déu per la seva situació de solitud. Sense
ella mai no hauria tingut l’oportunitat d’unes vivències noves que començaven a
brollar tímidament en la profunditat del seu cor, provocant un canvi radical de
la seva escala de valors i de la seva manera de ser.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada