Presentació

Presentacio
Mossèn Enric Prat presenta unes noves Homilies, totalment diferents de les ja conegudes (www.bisbaturgell.org - homilies dominicals). Són diferents en el contingut, en l’estil i en l’extensió. Cada Homilia conté una sola idea, l’expressada en el títol. La breu argumentació es basa gairebé únicament en els textos litúrgics del dia. Creiem que aquestes homilies poden servir perquè cada interessat pugui preparar la seva pròpia; o com a guió d’un comentari més espontani. La millor utilització, però, la trobarà cada puntual usuari. Possiblement, altres persones, a més dels predicadors, trobaran en aquests escrits l’ocasió d’aprofundir en el sentit pregon de la Paraula de Déu en la litúrgia, i de gaudir del consol espiritual que ens ofereix Sigui tot a lloança de Déu i a benefici espiritual i humà d’aquells que en vulguin fer ús. Moltes gràcies.
Acabada la publicació en aquest BLOG de les NOVES HOMLIES, m’atreveixo a proposar als amables usuaris una nova: Etiqueta: EL RACONET DE LA MISTICA. La mística, no en el seu vessant de fets extraordinaris, com l’èxtasi, la levitació, les locucions o les visions, sinó com alternativa a l’ascètica, amb l’atenció posada en les obres de Sant Joan de la Creu i en l’autor anònim del llibre EL NÚVOL DEL NO SABER. L’ascètica es basa en el raonament, l’esforç i el protagonisme personal. La mística abandona tot protagonisme personal per atribuir-lo solament a Déu, d’acord amb allò que recomana el Salm 36: Encomana al Senyor els teus camins; confia en ell, deixa’l fer. O responent a l’oferta de Ap.3,20: Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi. El místic rep, per medi de la il·luminació, que li és donada, una noticia nova de la naturalesa de Déu, que és obscura i inexplicable. Els autors l’anomenen docta ignorància o raig de tenebra. Aquest treball, que ha estat publicat a la revista l’Església d’Urgell i amb una bona acceptació per part de molts lectors, pot ésser útil per a la lectura i meditació particular, i també com a eina de treball per a grups de pregària, de formació espiritual o de catequistes. Gràcies!

dilluns, 7 de maig del 2018

81. Estimada solitud

           L’Assumpta vivia sola perquè s’havia quedat vídua i no tenia fills. La soledat li era fastigosa i  feixuga. Ella, que tota la vida s’havia distingit per un caràcter jovial i comunicatiu, ara es trobava desemparada, com un illot al bell mig de l’oceà. Va haver de fer grans esforços per reconciliar-se amb la nova situació i no es perdia cap ocasió per sortir i comunicar-se; i quan no podia  més, el telèfon li servia de salvavides. Com sigui que tenia el recurs de la fe, anà aprenent, amb penes i treballs, que la seva solitud era més aparent que real. El seu interior –pensava a vegades- podia ser un lloc d’encontre meravellós. Com si diguéssim: un punt de citació.
            En cap moment no deixà de mantenir les seves relacions habituals, encara que aprengué a relativitzar-ne  la importància.  Fet i dit, les relacions, diríem rutinàries, eren necessàriament esporàdiques i, sovint, superficials. Ben mirat, la necessitat compulsiva de companyonia ¿no era una excusa dissimulada per a no trobar-se cara a cara amb una realitat més profunda, que podia tenir lloc al seu interior?
            L’Assumpta era una dona espavilada i havia rebut, de joveneta, una bona formació fins i tot cristiana, encara que embolcallada en una atmosfera de temor; cosa que li feia difícil poder-se sentir acompanyada amistosament per la presència de Déu. Ara tenia molt de temps lliure, i la televisió –que apagava cada dia a una hora establerta, per resar devotament el Rosari- li acabava resultant insuportable. De vegades, empipada i decebuda, s’alçava d’una revolada i apagava la petita pantalla, fins a l’hora del telediari preferit.
            Durant aquells espais llargs de silenci, solia llegir els escrits autobiogràfics  de Sant Teresa de Lisieux i, algunes vegades, s’atrevia a llegir, sense gaire entusiasma, fragments del Càntic Espiritual de Sant Joan de la Creu. A poc a poc hi trobà gust i es decidí a llegir-lo seguidament. Marcava amb llapis el punt on s’havia aturat i allí seguia en un altre moment. La seva lectura era summament reposada, cosa que aprofitava per baixar al seu interior, i comparar les experiències del Sant o de Santa Tereseta amb ella mateixa i el seu estat d’ànim. Entengué aviat que la més excel·lent via de comunicació  amb Déu –per no dir l’única- és l’amor, i que, d’estimar, ella n’era perfectament capaç. Com que l’amor entre dos requereix un cert aïllament de coses i persones, donà gràcies a Déu per la seva situació de solitud. Sense ella mai no hauria tingut l’oportunitat d’unes vivències noves que començaven a brollar tímidament en la profunditat del seu cor, provocant un canvi radical de la seva escala de valors i de la seva manera de ser.

Imprimir article

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada