<<Jesús entrà
i els digué: “ Pau a vosaltres. (...) Els deixebles s’alegraren de veure Jesús”. Ell tornà a dir: “ Pau a
vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a
mi, també jo us envio a
vosaltres.>>. L’Evangelista, sempre tan auster, deixa anar, de passada,
que “els deixebles s’alegraren de veure Jesús”, com si es tractés d’una reacció
de poca importància. Tornarem sobre aquest pensament.
Podríem considerar aquest fragment
de Joan com el darrer encàrrec i definitiu, com la missió que haurien de dur a
terme i l’estil que hauria de prevaler. La missió era la d’anunciar la
Bona Nova arreu, i l’estil, el mateix
que havia encarnat Jesús. Les dues coses
essencialment positives.
Jesús havia anunciat el Regne, la
salvació oferta pel Pare als homes; i ho havia fet sempre encoratjant,
despertant confiança, traient traumatisme a les situacions penoses. Els ben
intencionats s’havien alegrat sempre de veure Jesús. Sempre els havia portat
pau, i ara, als més íntims, els donà l’Esperit Sant que és l’amor del Pare. Res
de negatiu, res de feixuc. Desvetllant sempre en els cors la necessitat
d’apropar-se a l’Amor, amb confiança amorosa.
¿Què li ha passat al cristianisme? ¿Per
què molts cristians no s’alegren de veure Jesús a través de la fe? No un
alegrar-se qualsevol, sinó com ho feren els Apòstols. ¿Qui seria capaç de
descriure l’alegria inconcebible d’aquells homes, en veure Jesús viu després de
la seva mort? Així hauria de ser la nostra alegria, per obra de la fe i d’una
veritable experiència religiosa.
¿Potser perquè hem fet de l’Evangeli
una càrrega feixuga? ¿No seria correcte dir que hem endurit el missatge i ens
hem deixat perdre l’alegria de veure el Senyor? Hem posat condicions i hem
establert normes; hem donat a entendre que la salvació no és un do sinó un estipendi (una paga) després del
treball de la jornada i la calor. Això no és una bona notícia. Ja ho sabíem que
qui treballa cobra i que aquell que es manté impecable rep elogis. Allò que ens
calia sentir, molt més del que ho hem
sentit, és que som estimats malgrat la nostra condició pecadora, i que
som convidats a desitjar i procurar una vida nova, on l’amor que ens és donat
gratuïtament, té una major cabuda i una resposta lliure, plena de goig i
felicitat. Ens calia saber que Déu està enamorat de nosaltres, per evitar
quedar-nos indiferents, quan algú ens diu que hem d’estimar Déu. Ja se sap que
estimar per obligació és una mala feina i una mentida dissimulada; i que
estimar perquè ens sentim estimats, és la glòria pura. ¿No és això el que ens
cal dir amb paraules i actituds?
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada