Presentació

Presentacio
Mossèn Enric Prat presenta unes noves Homilies, totalment diferents de les ja conegudes (www.bisbaturgell.org - homilies dominicals). Són diferents en el contingut, en l’estil i en l’extensió. Cada Homilia conté una sola idea, l’expressada en el títol. La breu argumentació es basa gairebé únicament en els textos litúrgics del dia. Creiem que aquestes homilies poden servir perquè cada interessat pugui preparar la seva pròpia; o com a guió d’un comentari més espontani. La millor utilització, però, la trobarà cada puntual usuari. Possiblement, altres persones, a més dels predicadors, trobaran en aquests escrits l’ocasió d’aprofundir en el sentit pregon de la Paraula de Déu en la litúrgia, i de gaudir del consol espiritual que ens ofereix Sigui tot a lloança de Déu i a benefici espiritual i humà d’aquells que en vulguin fer ús. Moltes gràcies.
Acabada la publicació en aquest BLOG de les NOVES HOMLIES, m’atreveixo a proposar als amables usuaris una nova: Etiqueta: EL RACONET DE LA MISTICA. La mística, no en el seu vessant de fets extraordinaris, com l’èxtasi, la levitació, les locucions o les visions, sinó com alternativa a l’ascètica, amb l’atenció posada en les obres de Sant Joan de la Creu i en l’autor anònim del llibre EL NÚVOL DEL NO SABER. L’ascètica es basa en el raonament, l’esforç i el protagonisme personal. La mística abandona tot protagonisme personal per atribuir-lo solament a Déu, d’acord amb allò que recomana el Salm 36: Encomana al Senyor els teus camins; confia en ell, deixa’l fer. O responent a l’oferta de Ap.3,20: Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi. El místic rep, per medi de la il·luminació, que li és donada, una noticia nova de la naturalesa de Déu, que és obscura i inexplicable. Els autors l’anomenen docta ignorància o raig de tenebra. Aquest treball, que ha estat publicat a la revista l’Església d’Urgell i amb una bona acceptació per part de molts lectors, pot ésser útil per a la lectura i meditació particular, i també com a eina de treball per a grups de pregària, de formació espiritual o de catequistes. Gràcies!

dilluns, 12 de març del 2018

75. La joia d’una missió

            <<Jesús entrà i els digué: “ Pau a vosaltres. (...) Els deixebles s’alegraren de  veure Jesús”. Ell tornà a dir: “ Pau a vosaltres. Com el Pare  m’ha enviat a mi,  també jo us envio a vosaltres.>>. L’Evangelista, sempre tan auster, deixa anar, de passada, que “els deixebles s’alegraren de veure Jesús”, com si es tractés d’una reacció de poca importància. Tornarem sobre aquest pensament.   
            Podríem considerar aquest fragment de Joan com el darrer encàrrec i definitiu, com la missió que haurien de dur a terme i l’estil que hauria de prevaler. La missió era la d’anunciar la Bona  Nova arreu, i l’estil, el mateix que  havia encarnat Jesús. Les dues coses essencialment positives.
            Jesús havia anunciat el Regne, la salvació oferta pel Pare als homes; i ho havia fet sempre encoratjant, despertant confiança, traient traumatisme a les situacions penoses. Els ben intencionats s’havien alegrat sempre de veure Jesús. Sempre els havia portat pau, i ara, als més íntims, els donà l’Esperit Sant que és l’amor del Pare. Res de negatiu, res de feixuc. Desvetllant sempre en els cors la necessitat d’apropar-se a l’Amor, amb confiança amorosa.
            ¿Què li ha passat al cristianisme? ¿Per què molts cristians no s’alegren de veure Jesús a través de la fe? No un alegrar-se qualsevol, sinó com ho feren els Apòstols. ¿Qui seria capaç de descriure l’alegria inconcebible d’aquells homes, en veure Jesús viu després de la seva mort? Així hauria de ser la nostra alegria, per obra de la fe i d’una veritable experiència religiosa.
            ¿Potser perquè hem fet de l’Evangeli una càrrega feixuga? ¿No seria correcte dir que hem endurit el missatge i ens hem deixat perdre l’alegria de veure el Senyor? Hem posat condicions i hem establert normes; hem donat a entendre que la salvació no és un  do sinó un estipendi (una paga) després del treball de la jornada i la calor. Això no és una bona notícia. Ja ho sabíem que qui treballa cobra i que aquell que es manté impecable rep elogis. Allò que ens calia sentir, molt més del que ho hem  sentit, és que som estimats malgrat la nostra condició pecadora, i que som convidats a desitjar i procurar una vida nova, on l’amor que ens és donat gratuïtament, té una major cabuda i una resposta lliure, plena de goig i felicitat. Ens calia saber que Déu està enamorat de nosaltres, per evitar quedar-nos indiferents, quan algú ens diu que hem d’estimar Déu. Ja se sap que estimar per obligació és una mala feina i una mentida dissimulada; i que estimar perquè ens sentim estimats, és la glòria pura. ¿No és això el que ens cal dir amb paraules i actituds?

Imprimir article

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada