La narració de Lluc
(Lc1,39-45) ens brinda l’oportunitat d’ésser espectadors d’un encontre, pot ser
parabòlic, que traspua, malgrat això, un bagatge teològic i humà excepcional.
Maria visita, amb intenció d’ajudar-la, la seva cosina Elisabet. Cadascuna
d’elles espera un fill, amb sis mesos de diferència en la seva gestació. El
Fill de Maria és el Messies promès i esperat, i el d’Elisabet és aquell que
anirà davant preparant-li el camí. Llurs vocacions estan vinculades estretament
i tindran per missió obrir les portes del Regne de Déu i convidar a entrar-hi
tots els pobles de la terra.
L’ocasió posa en contacte les dues
mares amarades de sentiments cordials, i aproxima físicament, per primera
vegada, les dues vides immadures dels dos infants. Una aproximació, una
presència, més mística que física, capaç de commoure Joan en el si de la mare,
agitat positivament per la proximitat de Jesús, el Fill de Déu. L’evangelista
Lluc, probablement, vol remarcar amb força la capacitat que tindrà en endavant
la presència de Jesús damunt la faç de la terra, per trasbalsar els cors,
fascinar-los i motivar-los al seu seguiment.
Els segles li han donat la raó. Fins
als nostres dies, la seducció de la presència misteriosa de Jesús ha justificat
el martiri, ha conduït al desert, ha encoratjat a cercar voluntàriament la
pobresa, la virginitat i l’obediència; ha obert camins plens de perills als
missioners i ha suscitat innombrables defensors i servidors dels pobres.
Una presència misteriosa, que transforma
la ment per l’eclosió de la fe –mescla indestriable de foscor i seguretat- i el
do de l’amor, que fa oblidar sense dolor les pròpies conveniències i
necessitats i dóna la força i la gosadia de viure per als altres, d’acord amb
el lema que el mateix Jesús ens va deixar: <Estimeu-vos els uns als altres,
com jo us he estimat>.
En tindríem prou, cadascú de
nosaltres, per a gaudir d’una transformació semblant, esforçant-nos per accedir
a una consciència clara de la proximitat mística de Jesús, de la seva presència
de ressuscitat enmig nostre. Caldria només donar crèdit, des del fons del
nostre ser, a la promesa rebuda de la seva boca: <Estaré amb vosaltres
sempre, fins a la fi del món>. Efectivament, ¿com podríem viure –en la fe-
la presència en nosaltres de Jesús ressuscitat, sense sentir-nos afectats,
interpel·lats, cridats, empesos a compartir la seva vocació de viure i anunciar
el Regne de Déu?
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada