Estic enamorat de la
matinada, de totes les matinades, de cadascuna d’elles, iguals i diferents.
Iguals per la tafaneria i la curiositat, per la novetat i el començament;
diferents pel missatge encara indesxifrable, per la càrrega de possibilitats o frustracions,
per la cordialitat i la poesia, per la frescor i la bellesa, on ve embolcallat
amb finor el regal d’un nou dia ple d’incògnites i sorpreses al·lucinants o
repatànies.
Perquè la matinada és el moment
rítmic diari d’estrenar. Estrenar l’aire acabat de refrescar i oxigenar,
estrenar el sol nou de trinca, com si aparegués per primera vegada, estrenar el
cant dels ocells silenciat hores ha, estrenar la remor de les aigües, aïllat
tota la nit per mor d’un repòs conciliador.
La matinada és la porta oberta a una
més gran saviesa, que ens permet corregir errades, girar full a una actitud
equivocada, rentar-nos les llàgrimes del dia abans, estrenar un nou full del
llibre de la vida, mesurar les nostres capacitats de reeixir, baixar de la
falsa torre d’ivori i , per damunt de tot, començar, amb energia renovada i vibrant,
la partença decidida en el repte, també nou, d’un tram més del nostre
itinerari.
Matinejar és un exercici no mai fet
en solitari. Tota la natura matineja amb tu en la renovació constant del seu
ritme vital. I la complicitat de tots els éssers vius et fa percebre el misteri
que podríem anomenar solidaritat o, més pròpiament, unitat còsmica. Si hom està
acostumat a la meditació o a una certa disposició contemplativa, trigarà poc a
sentir el batec d’una Vida més gran,
incommensurable, que es revela quan hom és capaç d’escoltar el silenci i d’adonar-se
que tota vida és moguda secretament –des de dins- per la Vida mateixa.
És llavors quan podem
aprendre a veure que la simbiosi de tota vida amb Déu no és un fet esporàdic,
propi de moments màgics, com la matinada, o de temps dedicats a la pregària,
sinó l’estat habitual, natural i espontani que fa possible el començament i la
prolongació de tota vida immanent. La matinada i l’oració, per la seva frescor
i repòs, esdevenen, amb tot, moments privilegiats que ens defensen de perdre
l’orientació en la immensitat del temps i de l’espai, i la nostra pertinença a
la Vida veritable.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada