El primer moviment humà, davant d’una ofensa greu, acostuma ésser:
“ull, per ull i dent, per dent”. És una reacció de venjança, en un fals intent
de restablir la justícia. Com si diguéssim, fer justícia en la distribució del
mal: “tant mal m’has infligit, tant te’n faré”. Jesús, fill de Sira, diu: <<És
odiós irritar-se i guardar rancúnia, però el pecador ho fa i no vol
apaivagar-se>>. Així ho féu aquell de l’Evangeli: <<Trobà un dels
seus col·legues que li devia uns quants diners, (i no recordant que el rei li
acabava de perdonar un gros deute) l’agafà i l’escanyava dient-li: Paga’m tot
el que em deus>>.
El perdó, per contra, que és la virtut dels forts, ens
obliga a la serena reflexió, al domini dels primers impulsos i a posar fre al
cercle inacabable del mal. La persona
ofesa, si és assenyada i responsable, se sap, ella també, pecadora, y recorda
la dita bíblica: <<Perdona als altres el mal que t’han fet, i Déu et
perdonarà els pecats quan tu el preguis>>.O aquella altra: <<Pensa
en l’Aliança de l’Altíssim, i no tindràs en compte l’ofensa rebuda>>.
I, si l’ofensa es torna reiterada i
persistent ¿Què farà l’home assenyat i reflexiu? La resposta és la de Jesús a
Pere, quan aquest pregunta: ¿Quantes vegades hauré de perdonar el meu germà el
mal que m’haurà fet? ¿Set vegades?. Jesús li respon: “No et dic set vegades,
sinó setanta vegades set>>. És a dir, sempre. Llavors ens assemblarem a
Déu, imitant la seva voluntat infinita de perdó. ¿Quantes vegades m’ha perdonat
fins ara Déu, i quantes m’haurà de
perdonar encara? Perdoneu les nostres
culpes, així com nosaltres perdonem als nostres deutors.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada