És un dret irrenunciable. I una necessitat humana. És un estat que no
s’assoleix de cop, sinó progressivament, a mesura que hom va avançant pel camí
que hi porta. Diu Jeremies: <<Beneït l’home que es refia de l’ajut del
Senyor>>. Perquè hi ha camins
equivocats que acaben justament en l’estat contrari d’aquell que hom es
proposava. Llegim al mateix Jeremies: <<Maleït l’home que es refia de
l’ajut humà, que busca un home per fer-ne el seu braç dret, mentre el seu cor
s’allunya del Senyor>>.
El qui cerca la
felicitat s’ha de fixar un horitzó llunyà i transcendent. Això diu Sant Pau:
<<Si l’esperança que tenim posada en Crist no va més enllà d’aquesta
vida, som els qui fem més llàstima de tots els homes>>. És del tot
convenient evitar el desfici per una felicitat immediata, i aprendre a gaudir
del petit tast de felicitat constant que ens dóna el pelegrinatge diari cap al
terme. A mesura que el mateix pelegrinatge ens purifica, el tast de felicitat
de que ja gaudim es torna cada cop més durador, més intens i més pur.
Com que la felicitat
rau en l’assumpció del valors segurs i profunds, entenem fàcilment que, com més ens buidem de farcells i
càrregues inútils, més disponibles ens trobem per descobrir les riqueses
vertaderes i, adherint-nos a elles, ampliar l’horitzó d’una felicitat no
somniada encara: <<Feliços els
pobres: el Regne de Déu és per a vosaltres. Feliços els qui ara passeu fam:
vindrà el dia que sereu saciats. Feliços els qui ara ploreu: vindrà el dia que
riureu>.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada