Quan l’home vivia prop de Déu, era fidel a la seva paraula i aquella era
sadolla de valor humà i, fins i tot, jurídic. Si la paraula fallava, fallava
amb ella l’home. L’home valia tant com valia la seva paraula. La paraula era
l’home. Des que l’home (globalment parlant) ha decidit viure lluny de Déu, ha
esdevingut infidel a la seva paraula, aquesta s’ha devaluat fins a perdre tota
la seva força. Ara la paraula no val res per a massa gent.. I, com que la paraula
és l’home, aquest, ara, quan no respecta la paraula, tampoc no val res.
Uns vuit cents anys
abans de Crist, escriu el profeta Miquees: <<Això diu el Senyor: Els
tindrà abandonats fins que la mare haurà tingut un fill (...) Es presentarà a
fer de pastor amb la majestat del seu Déu, amb la glòria del nom del Senyor>.
Cada any, per Nadal, celebrem l’acompliment d’aquella promesa de Déu, feta per
boca del profeta. En aquest cas en què havia promès el Messies, com en tots els
altres, la promesa de Déu, la seva paraula, sempre s’ha acomplert, com ho farà
també en el futur.
Maria esperava un
fill, i la seva cosina Elisabet, d’avançada edat i estèril, estava a punt de
tenir-ne un altre. Havien passat vuit cents anys des de la dita del profeta
Miquees, i era arribada l’hora del compliment de la promesa. Amb l’acompliment
d’aquella promesa, el Déu Messies començà, entre nosaltres, la seva tasca de
pastor fidel i amorós, a anunciar el Regne de Déu i a llançar una nova promesa:
la salvació universal per a tots els homes de bona voluntat. <Al principi existia el qui és la
Paraula. La paraula estava amb Déu i la paraula era Déu>.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada