Presentació

Presentacio
Mossèn Enric Prat presenta unes noves Homilies, totalment diferents de les ja conegudes (www.bisbaturgell.org - homilies dominicals). Són diferents en el contingut, en l’estil i en l’extensió. Cada Homilia conté una sola idea, l’expressada en el títol. La breu argumentació es basa gairebé únicament en els textos litúrgics del dia. Creiem que aquestes homilies poden servir perquè cada interessat pugui preparar la seva pròpia; o com a guió d’un comentari més espontani. La millor utilització, però, la trobarà cada puntual usuari. Possiblement, altres persones, a més dels predicadors, trobaran en aquests escrits l’ocasió d’aprofundir en el sentit pregon de la Paraula de Déu en la litúrgia, i de gaudir del consol espiritual que ens ofereix Sigui tot a lloança de Déu i a benefici espiritual i humà d’aquells que en vulguin fer ús. Moltes gràcies.
Acabada la publicació en aquest BLOG de les NOVES HOMLIES, m’atreveixo a proposar als amables usuaris una nova: Etiqueta: EL RACONET DE LA MISTICA. La mística, no en el seu vessant de fets extraordinaris, com l’èxtasi, la levitació, les locucions o les visions, sinó com alternativa a l’ascètica, amb l’atenció posada en les obres de Sant Joan de la Creu i en l’autor anònim del llibre EL NÚVOL DEL NO SABER. L’ascètica es basa en el raonament, l’esforç i el protagonisme personal. La mística abandona tot protagonisme personal per atribuir-lo solament a Déu, d’acord amb allò que recomana el Salm 36: Encomana al Senyor els teus camins; confia en ell, deixa’l fer. O responent a l’oferta de Ap.3,20: Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi. El místic rep, per medi de la il·luminació, que li és donada, una noticia nova de la naturalesa de Déu, que és obscura i inexplicable. Els autors l’anomenen docta ignorància o raig de tenebra. Aquest treball, que ha estat publicat a la revista l’Església d’Urgell i amb una bona acceptació per part de molts lectors, pot ésser útil per a la lectura i meditació particular, i també com a eina de treball per a grups de pregària, de formació espiritual o de catequistes. Gràcies!

dilluns, 24 d’agost de 2015

Permanència de lo sagrat (Durant l’any -22)

            Fins no fa gaire ha predominat en la nostra cultura el sentit de lo sagrat. Tot, fins als fets ordinaris i puntuals, era considerat en relació a Déu i depenent d’ell al detall. Així, la salut i la guarició dels malalts, el temps propici a les collites, els esdeveniments meteorològics, les epidèmies i les catàstrofes naturals, fins i tot les invasions i les guerres. Tot es veia com portat directament per la mà de Déu i considerat com premi de la virtut o com càstig pels pecats. Els avenços espectaculars de la ciència han posat de manifest que molts fenòmens i altres fets concrets es poden preveure amb precisió i, en cas necessari, ésser modificats a voluntat, mitjançant les tècniques i els mitjans que tenim a mà.. Fins a cert punt el món ha esdevingut dessacacralitzat.
            Diem fins a cert punt, perquè la relació de tot amb Déu roman més enllà, en el principi i fonament de tot, en les lleis universals que fan, per exemple, que la terra sigui apta per a la vida i com habitacle per a l’home; que estigui dotada d’una atmosfera favorable, que les pluges, el fred i la calor, al llarg de tots els segles, es succeeixin més o menys a un ritme propici per al manteniment de la vida. L’entroncament de tot amb Déu, que  n’és el creador, el mantenidor i el guia, fa que tot sigui sagrat, i més sagrada és la creació quan aquesta més s’ajusta al projecte original de Déu.

            Passant ara al pla espiritual i moral que és propi de l’ésser lliure, cal concloure que l’home és més sagrat, més pertanyent a Déu i més santificat, quan més compleixi les lleis morals establertes per ell. Llegim al Deuteronomi: <<Compliu els manaments del Senyor, el vostre Déu, que us dono avui, guardeu-los i poseu-les en pràctica>>. Els estranys que ho veuran des de fora s’admiraran i diran: << Aquest poble és una nació assenyada i molt intel·ligent. I realment, ¿Quina és la nació, per gran que sigui, que tingui els seus déus tan a prop, com el Senyor, el nostre Déu, és a prop nostre sempre que l’invoquem?>>. Així reconeixeran els gentils que el poble que compleix els manaments de Déu és un poble sagrat que viu prop de Déu, un poble sant. Ara, l’obediència als manaments que Déu demana només santifica i fa sagrat a l ‘home, quan surt del cor en esperit i veritat, per tal que no ens hagi de dir Jesús, com digué als fariseus: <<Aquest poble m’honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi>>.

Imprimir article

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada