Fins no fa gaire ha predominat en la nostra
cultura el sentit de lo sagrat. Tot, fins als fets ordinaris i puntuals, era
considerat en relació a Déu i depenent d’ell al detall. Així, la salut i la
guarició dels malalts, el temps propici a les collites, els esdeveniments
meteorològics, les epidèmies i les catàstrofes naturals, fins i tot les
invasions i les guerres. Tot es veia com portat directament per la mà de Déu i
considerat com premi de la virtut o com càstig pels pecats. Els avenços
espectaculars de la ciència han posat de manifest que molts fenòmens i altres
fets concrets es poden preveure amb precisió i, en cas necessari, ésser
modificats a voluntat, mitjançant les tècniques i els mitjans que tenim a mà..
Fins a cert punt el món ha esdevingut dessacacralitzat.
Diem
fins a cert punt, perquè la relació de tot amb Déu roman més enllà, en el
principi i fonament de tot, en les lleis universals que fan, per exemple, que
la terra sigui apta per a la vida i com habitacle per a l’home; que estigui
dotada d’una atmosfera favorable, que les pluges, el fred i la calor, al llarg
de tots els segles, es succeeixin més o menys a un ritme propici per al
manteniment de la vida. L’entroncament de tot amb Déu, que n’és el creador, el mantenidor i el guia, fa
que tot sigui sagrat, i més sagrada és la creació quan aquesta més s’ajusta al
projecte original de Déu.
Passant
ara al pla espiritual i moral que és propi de l’ésser lliure, cal concloure que
l’home és més sagrat, més pertanyent a Déu i més santificat, quan més compleixi
les lleis morals establertes per ell. Llegim al Deuteronomi: <<Compliu
els manaments del Senyor, el vostre Déu, que us dono avui, guardeu-los i
poseu-les en pràctica>>. Els estranys que ho veuran des de fora
s’admiraran i diran: << Aquest poble és una nació assenyada i molt
intel·ligent. I realment, ¿Quina és la nació, per gran que sigui, que tingui
els seus déus tan a prop, com el Senyor, el nostre Déu, és a prop nostre sempre
que l’invoquem?>>. Així reconeixeran els gentils que el poble que
compleix els manaments de Déu és un poble sagrat que viu prop de Déu, un poble
sant. Ara, l’obediència als manaments
que Déu demana només santifica i fa sagrat a l ‘home, quan surt del cor en
esperit i veritat, per tal que no ens hagi de dir Jesús, com digué als
fariseus: <<Aquest poble m’honora amb els llavis, però el seu cor es
manté lluny de mi>>.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada