Després que Jesús
hagués dit als seus oients que era el pa baixat del cel, i que els donaria la
seva carn per menjar i la seva sang per beguda, va imperar la confusió entre
ells i es posaren a murmurar. Davant la situació, Jesús decidí d’explicar més
profundament el sentit de les seves paraules i els digué: <<L’Esperit és
el qui dóna la vida. La carn no serveix de res. Les paraules que jo us dic són
Esperit i són vida>> (Jn 6,63). L’explicació no serví de res:
<<Després d’aquell moment molts dels qui l’havien seguit fins aleshores,
l’abandonaren i ja no anaven més amb
ell>> (Jn 6,66). Pere i els altres tampoc ho entengueren: <<Senyor,
a qui aniríem?>>. Però feren una confessió de fe: <<Nosaltres hem
cregut i sabem que sou el sant de Déu>> (Jn 6, 69).
El discurs de Jesús en aquest
passatge evangèlic, lluny de tenir un sentit antropòfag, és una oferta de
comunió real en l’Esperit amb tots els qui el coneixen i creuen en ell. Les
expressions “carn”, “sang”, “pa”, tenen la força de signe sacramental , i les
altres, com “menjar” i “beure”, volen posar de manifest la intimitat i la
intensitat de la comunió que ell proposa als seus. Per sortir al pas de l’escàndol
que porta al dubte i a l’abandó, Jesús deixa ben clar que “l’Esperit és el qui dona la vida”. ”La carn
no serveix de res”. I afegeix:: <<Les paraules que jo us dic són Esperit
i són vida>> (Jn 6, 63). Vol que s’entengui que ha parlat d’un misteri
d’amor en l’Esperit, tot servint-se d’un llenguatge analògic.
¿Com podem acceptar i viure
nosaltres aquest misteri? En l’Esperit,
certament. Una realitat misteriosa que comença amb l’acceptació incondicional
de la seva persona i en l’acte de fe indispensable, que obre el camí a la
caritat i al compromís d’una vida, que tendeix a assimilar-se cada cop millor
amb la vida i el messianisme de Jesús.
En aquest context, la comunió
eucarística és el moment àlgic, específic, on el Crist ressuscitat, complint la
seva promesa, es fa realment present sota els signes del pa i del vi en el
context de la celebració comunitària. Per a nosaltres, al nostre torn, és el
moment privilegiat per renovar, refermar i fer efectiva la nostra opció per Ell
i pel Regne. És el moment inexcusable d’avaluar la qualitat del nostre amor i
la nostra donació.
Tenim el perill de convertir
l’Eucaristia en un objecte màgic, i la comunió en un acte esporàdic, sense
gairebé influència en la nostra vida real, en el nostre capteniment davant Déu
i el pròxim. Seria resultat d’una lectura grollerament literal d’aquestes
paraules: <<Qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida
eterna>> (Jn 6, 54)
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada