86. Camins d’oració (II)

En qualsevol model d’oració que fem servir, els objectius bàsics que ens proposem són: l’acollida, la presència, la mútua relació, la unió d’amor i la donació personal. Per tant:

            a) Acollida.  La saba de vida que ve de la Font circula indefectiblement per tota la creació.  En tot moment i circumstància, podem tenir set de Déu i acollir amb desig la seva deu de vida per abeurar-nos espiritualment. I això és oració.

            b) Presència . Déu sempre ens és present. Quan parlem de posar-nos a la presència de Déu, volem dir prendre consciència de que ja hi estem. Nosaltres, però, ens absentem habitualment i no rebem el seu escalf. En qualsevol moment i circumstància podem sintonitzar amb aquella divina presència, i  això és oració.

             c) Mútua relació. Déu és comunicatiu per naturalesa. Es manifesta i es dóna sense interrupció, directament a les consciències i també per mitjà de multiformes causes segones. En qualsevol moment i circumstància, podem guardar silenci i escoltar el seu missatge. Bé directament pel seu toc interior, bé llegint en el llibre de la creació la magnitud insondable de la grandesa de Déu. i això és oració.

            d) La unió d’amor.  Déu és amor. Per això arribar a Déu no és obra de la intel·ligència, sinó del cor. Allò màxim que pot fer la intel·ligència respecte de l’apropament a Déu, és sotmetre’s per la fe. El cor, en canvi, el pot atènyer  directament. Déu no pot ser conegut, però sí estimat. I estimar Déu és oració, la millor oració.

            Estimar Déu pot ser l’exercici habitual de tot creient; quan, de fet, passa el contrari en la nostra vida estressant: ens dediquem a fer coses i més coses per a Déu i no volem perdre temps (!) en estimar-lo. Estimar Déu pot ser un exercici espontani entremig de les ocupacions ordinàries. Pot ser també una opció específica, com seria dedicar un temps en soledat al silenci actiu i receptiu. Un temps per estimar Déu tal com ell és, per ell mateix, sense saber ben bé com és, perquè roman amagat dintre “el núvol del no saber”.

            e) La donació. Quan l’amor és de debò, se segueix necessàriament la donació de si mateix a la persona estimada, perquè la donació és el fruit de l’amor. Si volem fer una bona avaluació de la nostra vida de pregària, hem d’examinar l’estat de la nostra donació a  l’Estimat. L’autèntica oració porta a l’amor, i l’amor a la donació de sí. En l’oració la quantitat  no compta gaire, doncs que, si la qualitat és bona, tenyeix tota la vida, fent realitat la recomanació bíblica de pregar sempre, sense interrupció.

Imprimir article