Acollir algú és un gest humà que demana unes disposicions prèvies,
sense les quals no és possible que es doni: obertura de cor a l’altre, i lloc disponible. ¿De que serviria acollir
algú de mala gana, si l’interessat se
n’adonaria tot seguit i declinaria la
invitació? Hem escoltat: << Hi havia una dona benestant que l’obligà (a
Eliseu) a quedar-se a menjar a casa seva. Des d’aquell dia, cada vegada que
Eliseu hi passava, s’hi quedava a
menjar>> Ell s’havia sentit convidat ben bé de cor .
L’altra condició per a
l’acollida és la disponibilitat de lloc. ¿Que
en trauríem de voler acollir algú, si a casa no hi hagués lloc per a
ell? A la dona de Sunam li mancava lloc
per a una llarga acollida i ho solucionà tot seguit: <<Fem-li una petita
habitació d’obra a la terrassa, posem-li un llit, una taula, una cadira i un
llum, i cada vegada que vingui podrà retirar-se allà>>. Però aquí parlem
espiritualment. ¿Quin lloc disponible hi queda al nostre cor per a l’acollida
de l’altre? ¿No està ple a vessar de coses i de nosaltres mateixos? ¿Per què no
reservem un lloc sempre buit al nostre cor per quan calgui acollir algú?
I l’acollida d’un
semblant nostre s’esdevé l’assaig necessari per a l’acollida de Jesús. És més,
Jesús s’identifica amb els seus, quan aquests són acollits per algú:
<<Qui us acull a vosaltres, m’acull a mi>>. I, tancant el cercle,
Jesús, que s’ha identificat amb els seus, ara s’identifica amb Déu: <<I
qui m’acull a mi, acull el qui m’ha
enviat>>. En aquest lligam d’acció
acollidora es podria concretar la nostra perfecció, que ve a ser com una
humanització del misteri trinitari: misteri d’acollida, de relació, d’amor.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada