Per anar a la recerca
d’un tresor hom ha d’estar motivat. La motivació per a una recerca parteix
d’una insatisfacció. ¿Heu conegut mai algun panxacontent i conformista maldant per anar a més, per descobrir zones
obscures de sí mateix o aspectes desconeguts del món i de la vida?
Persones d’un tarannà així són escasses
i, amb el seu temperament calmós i apàtic, solen deixar el món i les coses talment
com les han trobades. No ens referim a
ells en aquesta reflexió.
M’he trobat amb dues menes de
persones insatisfetes, aferrades a la recerca del tresor. Fet que m’ha permès
comprendre que la persona humana és una mina inesgotable, ella mateixa, perquè
les he vistes buscant ànima endins. El primer grup el formen aquells a qui la
naturalesa o la societat, o totes dues a l’hora, han negat els béns bàsics per
a una vida digna, de manera persistent i sense esperança de remei. Són els
pobres i els marginats, els disminuïts i els malalts terminals. L’altre
col·lectiu és el d’aquells -!oh cosa sorprenent!- que, una vegada cobertes les
necessitats bàsiques, senten emergir dins seu una insatisfacció fins al moment
desconeguda, que els porta a fer-se preguntes i a indagar dins seu les
respostes a la pregunta pel sentit.
Uns i altres presenten les mateixes
característiques: primer de tot és la sensació de carència total, en uns, i
d’insuficiència amarga per als altres, malgrat la cobertura de les primeres
necessitats. L’experiència següent es presenta com una intuïció que orienta
llurs esperances vers el centre d’ells mateixos: els béns externs són vistos
com mitjans de subsistència física, que res no poden aportar a la de “l’ésser”
que habita en ells. Res no poden aportar a la pròpia dignitat de persones
humanes. Han arribat a la cambra del tresor: el vessant màgic, que obre l’ésser
sencer al món espiritual o artístic, segons la sensibilitat o l’orientació
prèvia de cadascú.
Allò més pregon de tot és quan hom
s’obre a l’encontre personal amb Déu, que habita al centre mateix de
l’ésser humà. D’aquesta meravellosa
troballa en són exclosos evidentment, per la mateixa naturalesa de les coses, a
més a més dels panxacontents al·ludits anteriorment, i amb molta més raó els
egòlatres i els adoradors del vedell d’or: els avariciosos, mesquins, garrepes
i, eminentment, tots els qui acumulen
ingents riqueses a l’esquena o amb la suor d’altri. També ells pateixen
insatisfacció, que de res els serveix, pel fet que lluitant en contra d’ella,
no en poden aprendre les lliçons.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada