La joia immensa d’aquesta nit santa ens obliga
a deixar enrera, amb gran veneració, la creu, els turments físics i morals de
Jesús, la seva submissió a la voluntat del Pare, i la humiliació frustrant de
la sepultura. El nostre goig es deu només a l’esclat de vida, a la novetat
immensa d’una trasbals inesperat, al triomf del Just que, com ho havia promès,
ha superat la mort i ha fet sorgir d’ella mateixa una vida diferent,
infinitament millor; una vida que ja mai
més no haurà de pagar tribut a la
mort.
La
nostra joia d’aquesta santa nit és d’origen sobrenatural, perquè el misteri que
celebrem va molt més enllà de tot allò que la intel·ligència humana, la nostra
imaginació o les nostres utopies no podrien mai abastar. Aquell matí del
diumenge, unes dones s’atansaren al sepulcre, però anaven errades, perquè buscaven el crucificat.
Elles, igual que els deixebles, encara no havien assumit el significat de la
promesa de la resurrecció. L’àngel els diu: <<Busqueu Jesús de Natzaret,
el crucificat. Ha ressuscitat, no hi és aquí. Mireu el lloc on l’havien posat.
I ara aneu a dir als deixebles i a Pere que anirà davant vostre a Galilea; allà
el veureu, tal com ell us ho havia dit>>.
La
primícia de la resurrecció, però, és revelada a unes persones que havien
cercat, que s’havien mogut, que havien matinejat, que s’havien proposat una
tasca noble: “anar a ungir el cos de Jesús”: <<El diumenge, molt de matí,
arribaren al sepulcre a la sortida del sol>>. L’esforç ben intencionat,
encara que errat, acabava donat el millor resultat: Anaven a la recerca del
crucificat i es troben amb la notícia del ressuscitat. La sorpresa d’allò
inesperat les deixà verament trasbalsades: <<Tremolaven d’esglai i, de
por que tenien, no s’atreviren a dir res a ningú>>. El nostre esperit de recerca i la nostra voluntat de servei, potser una
mica endormiscats, si els despertéssim amb il·lusió i valentia, ens portarien a
l’encontre profund i joiós amb Aquell que era mort, i ara viu.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada