L’oració ocupa un
lloc sobresortint en totes les religions, i els llibres sagrats li reserven
espais de privilegi, per estimular-ne la pràctica i facilitar-la a llurs
fidels. La Bíblia –per no moure’ns de casa nostra- a més de constants
exhortacions i la presentació de personatges orants, conté un llibre molt
extens de pregària, amb totes les modalitats possibles, d’una riquesa global
incomparable. Evidentment parlem del llibre dels sals.
A la pràctica, però, surten
impertinents qüestions com aquestes: Per què hem de pregar? En què consisteix
l’oració? Què en podem esperar? Canvia alguna cosa la pregària? En tot cas, qui
canvia: Déu, nosaltres, els altres, els elements i les circumstàncies?
La pretensió de molts orants –àdhuc
bíblics- ha estat i és fer canviar Déu: el seu enuig en
misericòrdia i la comminació de càstig en perdó. Sabem, però, que Déu és sempre
igual a si mateix, identificat amb el Be i la Veritat, sense cap possibilitat
de variació. Llavors, no pot ésser aquest l’objectiu propi de l’oració.
Una altra il·lusió freqüent rau en esperar de la pregària un ajut puntual
de Déu per a sobremuntar situacions doloroses i angoixants o garantir l’èxit en
escomeses temporals, que considerem honestes i profitoses. Al respecte, em
doldria decebre algú, si afirmo amb convicció que Déu ha proveït tots els
éssers dels recursos necessaris per fer front a totes les necessitats
temporals, d’acord amb les lleis de la natura, i que no hem d’esperar intervencions
extraordinàries per a veure’ns lliures d’estretors i ensurts –ni que siguin
greus- que formen part indestriable de la nostra situació precària, pel fet de
viure en l’espai i el temps.
La pregària, en bona teologia, és el
vehicle de comunicació espiritual i mística
amb el Creador. És sintonitzar amb la relació que ell manté oberta amb
nosaltres sense interrupció. Pregar és estar
amb el Senyor. Aquesta realitat ens diferencia de tots els altres éssers creats
i ens obre a l’acollida de l’Amor amb que som estimats, tot oferint-nos, a
l’ensems, l’avinentesa de correspondre a l’amor de que som objecte.
La pregària ben entesa, s’esdevé,
així, una qüestió d’amor: una resposta a l’amor de què som objecte, sense
esperar-ne absolutament res més. I, en arribar aquí, la pregària ens canvia a
nosaltres. Transforma el nostre tancament en obertura; la nostra indiferència
en interès vibrant; la nostra mesquinesa en generositat; les nostres pors en
valentia.
Sant Joan de la Creu acaba el seu
itinerari d’oració contemplativa amb la purificació moral perfecta i en la unió
mística amb Déu.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada