Presentació

Presentacio
Mossèn Enric Prat presenta unes noves Homilies, totalment diferents de les ja conegudes (www.bisbaturgell.org - homilies dominicals). Són diferents en el contingut, en l’estil i en l’extensió. Cada Homilia conté una sola idea, l’expressada en el títol. La breu argumentació es basa gairebé únicament en els textos litúrgics del dia. Creiem que aquestes homilies poden servir perquè cada interessat pugui preparar la seva pròpia; o com a guió d’un comentari més espontani. La millor utilització, però, la trobarà cada puntual usuari. Possiblement, altres persones, a més dels predicadors, trobaran en aquests escrits l’ocasió d’aprofundir en el sentit pregon de la Paraula de Déu en la litúrgia, i de gaudir del consol espiritual que ens ofereix Sigui tot a lloança de Déu i a benefici espiritual i humà d’aquells que en vulguin fer ús. Moltes gràcies.
Acabada la publicació en aquest BLOG de les NOVES HOMLIES, m’atreveixo a proposar als amables usuaris una nova: Etiqueta: EL RACONET DE LA MISTICA. La mística, no en el seu vessant de fets extraordinaris, com l’èxtasi, la levitació, les locucions o les visions, sinó com alternativa a l’ascètica, amb l’atenció posada en les obres de Sant Joan de la Creu i en l’autor anònim del llibre EL NÚVOL DEL NO SABER. L’ascètica es basa en el raonament, l’esforç i el protagonisme personal. La mística abandona tot protagonisme personal per atribuir-lo solament a Déu, d’acord amb allò que recomana el Salm 36: Encomana al Senyor els teus camins; confia en ell, deixa’l fer. O responent a l’oferta de Ap.3,20: Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi. El místic rep, per medi de la il·luminació, que li és donada, una noticia nova de la naturalesa de Déu, que és obscura i inexplicable. Els autors l’anomenen docta ignorància o raig de tenebra. Aquest treball, que ha estat publicat a la revista l’Església d’Urgell i amb una bona acceptació per part de molts lectors, pot ésser útil per a la lectura i meditació particular, i també com a eina de treball per a grups de pregària, de formació espiritual o de catequistes. Gràcies!

dimarts, 8 d’agost del 2017

50. Pregonesa de l’oració

           L’oració ocupa un lloc sobresortint en totes les religions, i els llibres sagrats li reserven espais de privilegi, per estimular-ne la pràctica i facilitar-la a llurs fidels. La Bíblia –per no moure’ns de casa nostra- a més de constants exhortacions i la presentació de personatges orants, conté un llibre molt extens de pregària, amb totes les modalitats possibles, d’una riquesa global incomparable. Evidentment parlem del llibre dels sals.
            A la pràctica, però, surten impertinents qüestions com aquestes: Per què hem de pregar? En què consisteix l’oració? Què en podem esperar? Canvia alguna cosa la pregària? En tot cas, qui canvia: Déu, nosaltres, els altres, els elements i les circumstàncies?           
            La pretensió de molts orants –àdhuc bíblics-  ha estat  i és fer canviar Déu: el seu enuig en misericòrdia i la comminació de càstig en perdó. Sabem, però, que Déu és sempre igual a si mateix, identificat amb el Be i la Veritat, sense cap possibilitat de variació. Llavors, no pot ésser aquest l’objectiu propi de l’oració.
            Una altra il·lusió freqüent  rau en esperar de la pregària un ajut puntual de Déu per a sobremuntar situacions doloroses i angoixants o garantir l’èxit en escomeses temporals, que considerem honestes i profitoses. Al respecte, em doldria decebre algú, si afirmo amb convicció que Déu ha proveït tots els éssers dels recursos necessaris per fer front a totes les necessitats temporals, d’acord amb les lleis de la natura, i que  no hem d’esperar intervencions extraordinàries per a veure’ns lliures d’estretors i ensurts –ni que siguin greus- que formen part indestriable de la nostra situació precària, pel fet de viure en l’espai i el temps.
            La pregària, en bona teologia, és el vehicle de comunicació espiritual i mística  amb el Creador. És sintonitzar amb la relació que ell manté oberta amb nosaltres sense interrupció. Pregar és estar amb el Senyor. Aquesta realitat ens diferencia de tots els altres éssers creats i ens obre a l’acollida de l’Amor amb que som estimats, tot oferint-nos, a l’ensems, l’avinentesa de correspondre a l’amor de que som objecte.
            La pregària ben entesa, s’esdevé, així, una qüestió d’amor: una resposta a l’amor de què som objecte, sense esperar-ne absolutament res més. I, en arribar aquí, la pregària ens canvia a nosaltres. Transforma el nostre tancament en obertura; la nostra indiferència en interès vibrant; la nostra mesquinesa en generositat; les nostres pors en valentia.
            Sant Joan de la Creu acaba el seu itinerari d’oració contemplativa amb la purificació moral perfecta i en la unió mística amb Déu.

Imprimir article
Publicado por en
Etiquetas:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)