Presentació

Presentacio
Mossèn Enric Prat presenta unes noves Homilies, totalment diferents de les ja conegudes (www.bisbaturgell.org - homilies dominicals). Són diferents en el contingut, en l’estil i en l’extensió. Cada Homilia conté una sola idea, l’expressada en el títol. La breu argumentació es basa gairebé únicament en els textos litúrgics del dia. Creiem que aquestes homilies poden servir perquè cada interessat pugui preparar la seva pròpia; o com a guió d’un comentari més espontani. La millor utilització, però, la trobarà cada puntual usuari. Possiblement, altres persones, a més dels predicadors, trobaran en aquests escrits l’ocasió d’aprofundir en el sentit pregon de la Paraula de Déu en la litúrgia, i de gaudir del consol espiritual que ens ofereix Sigui tot a lloança de Déu i a benefici espiritual i humà d’aquells que en vulguin fer ús. Moltes gràcies.
Acabada la publicació en aquest BLOG de les NOVES HOMLIES, m’atreveixo a proposar als amables usuaris una nova: Etiqueta: EL RACONET DE LA MISTICA. La mística, no en el seu vessant de fets extraordinaris, com l’èxtasi, la levitació, les locucions o les visions, sinó com alternativa a l’ascètica, amb l’atenció posada en les obres de Sant Joan de la Creu i en l’autor anònim del llibre EL NÚVOL DEL NO SABER. L’ascètica es basa en el raonament, l’esforç i el protagonisme personal. La mística abandona tot protagonisme personal per atribuir-lo solament a Déu, d’acord amb allò que recomana el Salm 36: Encomana al Senyor els teus camins; confia en ell, deixa’l fer. O responent a l’oferta de Ap.3,20: Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi. El místic rep, per medi de la il·luminació, que li és donada, una noticia nova de la naturalesa de Déu, que és obscura i inexplicable. Els autors l’anomenen docta ignorància o raig de tenebra. Aquest treball, que ha estat publicat a la revista l’Església d’Urgell i amb una bona acceptació per part de molts lectors, pot ésser útil per a la lectura i meditació particular, i també com a eina de treball per a grups de pregària, de formació espiritual o de catequistes. Gràcies!

dilluns, 6 d’abril del 2015

La nova comunitat (T. Pasqual – 2)

           El llibre dels Fets dels Apòstols, de Sant Lluc, que llegim en aquesta temps litúrgic, va ser escrit probablement poc després de l’any 70. En ell es dóna per feta l’eclosió i la consolidació de les primeres comunitats cristianes. No deixa de cridar l’atenció i de meravellar, fins i tot, que en menys de mig segle, contant amb una dotzena de predicadors rústecs i amb uns migrats mitjans de comunicació, una nova religió basada en el Fill de Déu rebutjat pels estaments religiosos d’Israel, després crucificat i finalment ressuscitat, s’hagués estès pràcticament per tot l’Imperi romà, posant en entredit els valors d’aquell i el seu invencible poder. Els Emperadors romans van veure en el cristianisme un enemic pacífic formidable a qui calia suprimir.
            Les  noves comunitats havien fet el miracle de canviar per dintre els seus adeptes i de capgirar l’estil de vida dels ciutadans romans convertits. Els creients en Crist posaven cura en captenir-se com els millors ciutadans, però ja no cercaven el poder, els honors ni el diner, sinó l’amor que els unia entre ells i amb el Crist. Llegim als Fets: <<La multitud dels creients tenia un sol cor i una sola ànima i  ningú d’ells no parlava de les coses que posseïa com si fossin pròpies, sinó que tenien tots els béns en comú>>.
Sense menysprear les lleis de l’Imperi, s’havien convertit a una ètica nova que es basava en l’amor a Déu per mitjà del Fill i al proïsme com a germà, i a un pregon  sentit de comunitat que tenia la seva esperança en el més enllà. El seu lema devia ser,  més o menys: <<La nostra fe és la victòria que ja ha vençut el món>.

            Els batejats d’avui, les noves comunitats, hem perdut l’atractiu d’aquells cristians primers, i no hi ha comparació possible. Una bona part de nosaltres ha tornat als terrenals valors del ciutadans de l’Imperi: el poder, la vanitat, el diner, l’hedonisme més refinat, la reducció de les nostres esperances al benestar temporal i la pèrdua de la pertinença al Déu dels nostres pares, al Déu per qui Jesús va morir i per qui va ser realment ressuscitat. Ja no es pot afirmar de nosaltres, generalment parlant: <<Tots els creients eren molt ben vistos per la gent>>.

Imprimir article

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada