Veritablement, en
cadascú de nosaltres tot depèn de la “base de dades”, val a dir, del nostre
pensament. Fem allò que pensem. Som com pensem. Ara be, el cúmul de notícies
que configuren una manera de pensar ha
arribat a la nostra ment per la via dels sentits i a través del filtre d’una
cultura concreta. Aquell coneixement és apte per aproximar-nos a la veritat
física de les coses i per triomfar moderadament en la vida temporal, així com
en la relació social. Pensar d‘aquesta manera, és pensar com els homes. Així ho
retragué Jesús a Pere: Hem vols fer caure, perquè no penses com Déu, sinó
com els homes (Mt 16, 23).
Hi ha, per tant, una altra manera de
pensar: la de Déu, la de veure les coses com Déu les veu. Fem una mica
d’exercici comparatiu per ajudar a entendre: l’home pensa de manera massa
absorbent en la vida temporal i Deu la veu com a premissa per a l’eterna. Per a l’home l’important és la
salut i la felicitat del cos, per a Déu la plenitud de l’esperit. L’home cerca
el plaer dels sentits i sent repugnància per la prova i el dolor, mentre que,
amb el sofriment ben assumit, Déu preveu la purificació de l’home i el condueix
a delectacions infinitament més altes. L’home es mira a si mateix i procura
eliminar tot allò que li sembla un destorb, però Déu estima i protegeix el seu
poble i vol la vida i el bé, no per a un de sol, sinó per a tots. L’home ho veu
tot amb l’ull malalt del seu egoisme i Déu contempla tota la creació amb l’ull
puríssim de l’amor i la vol conduir a la
felicitat total, quan farà un cel nou i una terra nova, com a coronament de
tota la creació.
Pe això, el repte del místic es
aprendre a pensar com Déu, aproximar-se el més possible a veure les coses com
Déu les veu i, per aconseguir-ho, li convé parar atenció a la realitat, que és inamovible, invariable.
La nostra consciència normal –diríem cultural- basada en coneixements humans
limita dràsticament els horitzons del pensament i empobreix la visió interior.
D’aquí ve la preferència dels místics per una consciència còsmica, a la qual
han tingut accés només els humans més desenvolupats, oberts i ben dispostos;
els més lliures de “l’ego”.
Consisteix aquella consciència en la
percepció de la unitat total present en el cosmos i del cosmos amb l’U, sense
segon. És comprensió de la unitat del projecte universal i etern: Déu en tot i
en tots, i tot i tots, en Déu. És l’experiència mística. La il·luminació. En el
procés evolutiu, algun dia, tota la humanitat arribarà a aquella consciència.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada