No és impossible, però sí infreqüent, conèixer persones que, fugint de
l’enrenou i de la fressa del seu medi acostumat, es vesteixen informals i fan camí cap a un lloc solitari, amb un sol
objectiu: cercar l’aïllament i, en ell, el silenci. Tips de sorolls, volen
escoltar el silenci, perquè el silenci té la seva veu, una veu per posar en
contacte íntim l’oient amb els secrets més pregons de la realitat objectiva.
La veu del silenci prové del
cor de tots els éssers, i el seu secret és la veritat objectiva, natural; la
veritat mateixa dels éssers en llur propi existir i en la relació mútua entre
ells: la veritat global de l’univers. Una experiència de silenci fa prendre
contacte, primer de tot, amb la realitat autèntica del propi ser: el fet d’existir
i la forma concreta en què hom existeix.
El silenci ens permet d’escoltar el batec del cor, les pulsacions de la sang i
el ritme respiratori. En segon lloc, la veu del silenci fa perceptible la
presència nua, sense qualificatius, de tot allò que ens envolta, en la seva
realitat primària, en el fet d’existir, i desperta un sentiment de pertinença
mútua: ens obre a la descoberta de la unitat essencial.
Sembla evident, per
aconseguir escoltar el silenci, la necessitat de fer callar el rebombori de la
imaginació i el desfici de la ment. Quan a la imaginació, fàcilment es compren
pel aldarull interior que impedeix del tot sintonitzar amb la veu del silenci.
No és menor obstacle el neguit de la raó, que vol saber causes i efectes,
sentit de les relacions, beneficis o perjudicis i el per què del que existeix i
d’allò que passa. Així, doncs, sense parar el moviment de la ment i de la
imaginació, no és possible escoltar la veu del silenci.
En canvi, si ho aconseguim,
encara que sigui per breus moments, el silenci ens obrirà el llibre de la
saviesa i, com en una revelació, comprendrem la unitat essencial entre totes
les creatures, i de tot el cosmos amb el seu Principi absolut i etern. No
sabrem escriure tesis ni fer discursos sobre Déu, però tindrem la intuïció del
sentit global, del nostre propi i de la convergència còsmica de tot i de tots
envers Déu; al temps que se’ns obriran els ulls sobre com ens hem de viure i
quin ha de ser el nostre capteniment moral.
Vivim en un mal moment. La
ciència, la tècnica i el brugit insuportable del nostre món, són el soroll més eixordador que mai no ha patit la
humanitat. Fins al punt d’impedir l’accés al silenci i, per tant, a la saviesa.
Almenys per a la immensa majoria.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada