Presentació

Presentacio
Mossèn Enric Prat presenta unes noves Homilies, totalment diferents de les ja conegudes (www.bisbaturgell.org - homilies dominicals). Són diferents en el contingut, en l’estil i en l’extensió. Cada Homilia conté una sola idea, l’expressada en el títol. La breu argumentació es basa gairebé únicament en els textos litúrgics del dia. Creiem que aquestes homilies poden servir perquè cada interessat pugui preparar la seva pròpia; o com a guió d’un comentari més espontani. La millor utilització, però, la trobarà cada puntual usuari. Possiblement, altres persones, a més dels predicadors, trobaran en aquests escrits l’ocasió d’aprofundir en el sentit pregon de la Paraula de Déu en la litúrgia, i de gaudir del consol espiritual que ens ofereix Sigui tot a lloança de Déu i a benefici espiritual i humà d’aquells que en vulguin fer ús. Moltes gràcies.
Acabada la publicació en aquest BLOG de les NOVES HOMLIES, m’atreveixo a proposar als amables usuaris una nova: Etiqueta: EL RACONET DE LA MISTICA. La mística, no en el seu vessant de fets extraordinaris, com l’èxtasi, la levitació, les locucions o les visions, sinó com alternativa a l’ascètica, amb l’atenció posada en les obres de Sant Joan de la Creu i en l’autor anònim del llibre EL NÚVOL DEL NO SABER. L’ascètica es basa en el raonament, l’esforç i el protagonisme personal. La mística abandona tot protagonisme personal per atribuir-lo solament a Déu, d’acord amb allò que recomana el Salm 36: Encomana al Senyor els teus camins; confia en ell, deixa’l fer. O responent a l’oferta de Ap.3,20: Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi. El místic rep, per medi de la il·luminació, que li és donada, una noticia nova de la naturalesa de Déu, que és obscura i inexplicable. Els autors l’anomenen docta ignorància o raig de tenebra. Aquest treball, que ha estat publicat a la revista l’Església d’Urgell i amb una bona acceptació per part de molts lectors, pot ésser útil per a la lectura i meditació particular, i també com a eina de treball per a grups de pregària, de formació espiritual o de catequistes. Gràcies!

dilluns, 6 de novembre de 2017

62. A imatge i semblança

           “Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu” (Gn. I,27). El text ens  assegura que, per naturalesa, l’home, per voler de  Déu, ja des del mateix moment de la creació, i per sempre en tots aquells vinguts a la vida per engendrament natural, posseeix una pregona semblança amb Déu, essent com una imatge que representa i recorda Déu, onsevulla que vagi. Aquesta semblança es dóna –com si diguéssim automàticament- sense que l’home hi tingui res a veure, sense que ho pugui acollir o rebutjar, prescindint de si en té consciència o bé ho ignora totalment.
            Podríem deliberar llargament sobre en què l’home s’assembla a Déu en el seu ésser natural, i potser arribaríem a la conclusió que, com Déu, però en un nivell infinitament inferior, és capaç de pensar, d’estimar, de discernir lliurement i tenir consciència de si mateix i de la pròpia responsabilitat.
            Parlem ara d’una  altra imatge i semblança de l’home amb Déu, a la qual està cridat sobrenaturalment.  En aquesta sí que l’home hi té quelcom a dir, perquè és una vocació que pot ser acollida, ignorada i, fins i tot, rebutjada. “Sigueu sants, perquè el vostre Pare celestial és Sant”, llegim a l’Evangeli. “Sigueu imitadors de Déu”, llegim en algun altre lloc. I Sant Joan de la Creu ens ensenya profusament el camí que ens porta a semblar-nos a Déu, fins al punt d’esdevenir déus per participació; al temps que ens adverteix que la dissimilitud total amb Déu ens faria del tot incapaços de tenir part alguna amb ell.
            Sovint, els cristians vivim la nostra relació amb Déu sota l’obsessió del pecat: arribar a viure sense pecat. És una actitud clarament negativa, quan, per contra, la voluntat de Déu és la invitació –una vocació- a viure la seva proximitat i el nostre apropament a ell, amb la intenció ferma d’ésser sempre, en tot, a semblança seva. És clar que per assolir aquest canvi ens cal passar per una pedagogia teològica de gran profunditat. ¿Per què, en comptes de gemegar sempre pels mateixos pecats, no ens dolem de constatar quan lluny estem encara d’assemblar-nos a ell en  la compassió, en la misericòrdia, en el perdó sense condicions, en l’amor generós i universal, en l’acceptació positiva de les contrarietats i els ensurts de tota mena? ¿Per què, en comptes de conrear amb zel excessiu la nostra imatge personal –que hauríem de perdre de vista- no ens exercitem amb joia constant substituint-la per la imatge de Déu, fins que tothom  pugui veure en nosaltres a Ell mateix?
            Com la primera imatge i semblança de què hem parlat ha estat un do gratuït, també aquesta segona, que és sobrenatural, ho ha d’ésser amb molt més motiu. Amb la diferència, que en aquesta darrera hi hem de prendre part activa desitjant-la, demanant-la i duent a l’acció l’exercici de la voluntat lliure per a fer, de la nostra part, tot el possible perquè tant el nostre ésser com el nostre capteniment siguin a semblança i a imatge de Déu.  
Imprimir article

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada