“Déu va crear l’home a imatge seva, el va
crear a imatge de Déu” (Gn. I,27). El text ens assegura que, per
naturalesa, l’home, per voler de Déu, ja
des del mateix moment de la creació, i per sempre en tots aquells vinguts a la
vida per engendrament natural, posseeix una pregona semblança amb Déu, essent
com una imatge que representa i recorda Déu, onsevulla que vagi. Aquesta
semblança es dóna –com si diguéssim automàticament- sense que l’home hi tingui
res a veure, sense que ho pugui acollir o rebutjar, prescindint de si en té
consciència o bé ho ignora totalment.
Podríem deliberar llargament sobre
en què l’home s’assembla a Déu en el seu ésser natural, i potser arribaríem a
la conclusió que, com Déu, però en un nivell infinitament inferior, és capaç de
pensar, d’estimar, de discernir lliurement i tenir consciència de si mateix i
de la pròpia responsabilitat.
Parlem ara d’una altra imatge i semblança de l’home amb Déu, a
la qual està cridat sobrenaturalment. En
aquesta sí que l’home hi té quelcom a dir, perquè és una vocació que pot ser
acollida, ignorada i, fins i tot, rebutjada. “Sigueu sants, perquè el vostre Pare celestial és Sant”, llegim a
l’Evangeli. “Sigueu imitadors de Déu”, llegim
en algun altre lloc. I Sant Joan de la Creu ens ensenya profusament el camí que
ens porta a semblar-nos a Déu, fins al punt d’esdevenir déus per participació; al
temps que ens adverteix que la dissimilitud total amb Déu ens faria del tot
incapaços de tenir part alguna amb ell.
Sovint, els cristians vivim la
nostra relació amb Déu sota l’obsessió del pecat: arribar a viure sense pecat.
És una actitud clarament negativa, quan, per contra, la voluntat de Déu és la
invitació –una vocació- a viure la seva proximitat i el nostre apropament a
ell, amb la intenció ferma d’ésser sempre, en tot, a semblança seva. És clar
que per assolir aquest canvi ens cal passar per una pedagogia teològica de gran
profunditat. ¿Per què, en comptes de gemegar sempre pels mateixos pecats, no
ens dolem de constatar quan lluny estem encara d’assemblar-nos a ell en la compassió, en la misericòrdia, en el perdó
sense condicions, en l’amor generós i universal, en l’acceptació positiva de
les contrarietats i els ensurts de tota mena? ¿Per què, en comptes de conrear
amb zel excessiu la nostra imatge personal –que hauríem de perdre de vista- no
ens exercitem amb joia constant substituint-la per la imatge de Déu, fins que
tothom pugui veure en nosaltres a Ell
mateix?
Com la primera imatge i
semblança de què hem parlat ha estat un do gratuït, també aquesta segona, que
és sobrenatural, ho ha d’ésser amb molt més motiu. Amb la diferència, que en
aquesta darrera hi hem de prendre part activa desitjant-la, demanant-la i duent
a l’acció l’exercici de la voluntat lliure per a fer, de la nostra part, tot el
possible perquè tant el nostre ésser com el nostre capteniment siguin a
semblança i a imatge de Déu.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada