Complir les normes, els preceptes, les lleis, els manaments, no tan
sols és excel·lent, sinó també digne de tota lloança; però, davant Déu, no
només és insuficient, sinó que, per a molts, pot derivar en un estricte
moralisme, si hi manca la força
insubstituïble de l’amor, que es tradueix en el do generós d’un mateix; moltes
vegades a favor dels més desfavorits. En aquests casos s’hi troba a mancar
l’embranzida de Sant Pau quan escriu: <<La meva vida ja és oferta com una
libació vessada sobre l’altar>>.
Al llibre de Jesús,
fill de Sira, llegim: <<Els Senyor fa justícia (...) No es deixa influir
per ningú en perjudici dels pobres. (...) El senyor no s’entretindrà, no tardarà
a sortir a favor d’ells>>. Potser això era el que mancava al fariseu,
complidor estricte de la llei, que s’envania, dient: <<Dejuno dos dies
cada setmana i us dono la desena part de tots els meus ingressos>>. ¿Per
què aquest home no tornà perdonat a casa seva? L’excessiva satisfacció de si
mateix i l’oblit dels altres en podia ser la causa.
El cobrador
d’impostos, que també devia complir, almenys en part, la llei de Moisès, es
trobava malament, insatisfet de si mateix, un pobre pecador. La causa del seu
malestar no sembla ser l’escassa fidelitat a la llei. Més aviat es dolia de les
injustícies comeses en l’exercici de la seva condició de cobrador d’impostos. El dard enverinat que li causava tan de dolor venia del mal causat a
l’altre, de la injustícia comesa, de la manca d’altruisme i d’amor en relació
als altres i, per conseqüència, també a Déu. Per això: <<Ni gosava
aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit i deia “Déu meu,
sigueu-me propici, que sóc un pecador”. Us asseguro que aquest tornà perdonat a
casa seva>>, acaba Sant Lluc.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada