Ningú no dubta de la radicalitat
de l’Evangeli. No pas un radicalisme com el nostre, que sol ser l’aferrament a
una opinió, a una ideologia determinada, a una corrent de pensament, majoritari
o no, a una concepció humana de certs aspectes religiosos ( fanatismes). La radicalitat de l’Evangeli
consisteix en que, tot ell, es fonamenta en la mateixa arrel de les coses; és a
dir, en la veritat objectiva, en el bé absolut; en definitiva: en Déu mateix.
Pel que fa a la nostra relació amb Déu es tracta sempre del tot o no res: la
màxima radicalitat, al menys en la intenció i en els propòsits de la voluntat.
La deriva del
radicalisme humà s’explica per les limitacions i els condicionaments del nostre
coneixement: <<Perquè, davant Déu, la saviesa d’aquest món és ignorància.
(...) El Senyor sap què valen els pensaments dels savis: no s’aguanten més que
el fum, (...) Fa caure els savis en els seus propis paranys>>.
La radicalitat evangèlica es proposa
d’acompanyar l’home fins a la seva realització total en Déu: <<Digues a
tota la comunitat dels israelites: sigueu sants, perquè jo, el Senyor, sóc
sant>>. I ens n’assenyala el camí:
<<Si entre vosaltres algú es té per savi segons la saviesa del món
present, que es faci ignorant, per poder arribar a ser savi de veritat>>.
L’itinerari a seguir és d’una gran radicalitat: << No us hi torneu contra
els qui us fan mal. Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l’altra.
(...) Si algú et vol posar un plet per quedar-se el teu vestit, dóna-li també
el mantell. (...) Estimeu els enemics, pregueu per aquells que us persegueixen.
Així sereu fills del vostre Pare del
cel. Ell fa sortir el sol sobre bons i dolents, i fa ploure sobre justos i
injustos>>.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada