En Samuel és un monjo de vida contemplativa. Damunt el lavabo de la seva
cel·la penja un mirall vetust i una mica rònec que, amb tot li presta el servei
suficient per afaitar-se curosament i tenir esment de la seva presentació
davant la comunitat.
Un dia s’adonà, tanmateix,
que estava una mica entelat, descurat i brut, però, com que li seguia fent el
servei, ni tan sols se n’havia adonat, absort com estava en el cel de la seva
vida interior. Va observar que l’eficàcia del mirall en mal estat depenia, més
que res, de la seva bona il·luminació. No obstant, decidí de fer-li una bona
neteja, si més no, per pulcritud i pròpia estima. Quan acabà, el mirall estava
resplendent i feia goig. Com l’havia pogut tenir tant de temps així!? –es
retragué--. I apagà el llum. Se’l tornà a mirar i constatà que amb prou feines
s’hi veia la cara.
Aquella senzilla experiència
li obrí els ulls i comprengué, un cop més, que l’eficàcia del mirall no depenia
tant de la seva netedat com de la llum que batia damunt d’ell i de la seva
pròpia cara. De cop se sentí interiorment il·luminat i li fou revelada una
veritat en què mai no havia caigut, i que ara se li feia evident per a la seva
vida interior contemplativa.
Ell sempre s’havia esforçat
perquè la seva ànima fos com un mirall que reflectís la veritat, el bé i la
virtut. En definitiva que fos un reflex del mateix Déu infinitament bo i bell;
i ho havia fet amb una voluntat decidida de netejar-se de tot mal i revestir-se
de tot bé. Amb altres paraules, havia volgut enllustrar la seva ànima i la seva
vida, perquè pogués ésser un fidel reflex de la santedat de Déu. Ara queia en
el compte que la seva capacitat de reflectir esplèndidament Déu no vindria tant
de la netedat i del brunyit que ell li pogués donar amb el seu esforç, com de
la intensitat amb què la seva ànima, la seva vida fos il·luminada. De debò:
l’eficàcia il·luminadora de la seva vida no podia sinó ser proporcional a
l’esplendor de la llum divina damunt d’ella.
Fou tanta la clarividència
d’aquesta veritat que es disposà a canviar radicalment l’orientació fonamental
de la seva vida. Des d’aquell moment començà a considerar-se a si mateix com
una finestra oberta, com una estança disponible i receptora de tota veritat, de
tot bé, de tota llum que ve de Déu. Es disposà a desitjar i a esperar aquella
llum, amb la plena convicció que aquella higiene interior que tant havia
desitjat i lluitat per aconseguir, es produiria sense esforç, per quant tota
brutícia és abrusada pel foc, tota fredor és escalfada i tota foscor foragitada
per la llum.
La vida interior d’en
Samuel i la seva projecció exterior va començar a canviar, fins al punt que no
passà desapercebuda davant els seus germans. Alguns li preguntaven, què li
havia passat.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada