Les nostres instàncies judicials i
penitenciaries prou es proposen, com alternativa òptima, la rehabilitació dels
delinqüents encara que la consideren com a poc probable o gairebé impossible,
en la majoria dels casos. De fet, la pràctica ve a donar-los la raó. Passa com
si la iniquitat estigmatizés la persona culpable per sempre més, i ella quedés
atrapada en l’òrbita del mal que un dia va cometre, i visqués presonera del
passat. La justícia humana és incapaç d’obrir camins al desert i de fer-lo
florir. La societat no acaba tampoc d’oblidar l’estat culpable del condemnat.
La nostra condició humana amb prou feines ens permet poder arribar a sentir
misericòrdia i a oferir el perdó; a oblidar el passat delictiu i restablir la
confiança.
És
Déu tot sol qui pot i vol exercir magnànimament el rol de la misericòrdia, del
perdó total i de l’oblit absolut dels delictes passats. Escoltem Isaies:
<<Sóc jo qui esborro les teves faltes per amor de mi mateix, i no em
recordaré mai més dels teus pecats>>. És ell tot sol també qui pot
rehabilitar perfectament i conduir el qui era culpable a una situació millor
encara que la d’abans. El mateix Isaies diu: <<Estic a punt de fer una
cosa nova que ja comença a néixer, ¿no us n’adoneu? Pel desert faré que hi
passi un camí, que corrin rius per la solitud>>.
Jesús
confirma esplèndidament aquesta obra de rehabilitació divina. Quan li porten un
paralític, després d’aixecar el terrat al
seu davant, ell li diu: <<Fill, els teus pecats et queden
perdonats>>. El malalt cercava la guarició del seu cos, però a Jesús això
li semblà poc. Calia, abans, guarir el seu esperit perquè volia fer d’ell un
home nou, sense tara ni culpa. Per això, fou després que li digué: “Aixeca’t,
carrega’t la llitera i ves-te’n a casa”. Ell s’aixecà immediatament, es carregà
la llitera i se n’anà en presència de tothom>>. En vistes de tot això, ¿on cercarem
nosaltres la nostra rehabilitació
total i la nostra novetat vital?
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada