En la relació personal amb el nostre Déu, a més a més de l’oració vocal,
que practiquem regularment quan recitem els salms o acudim a d’altres
pràctiques de devoció, ens serà profitós i reconfortant endinsar-nos de tant en
tant en la pràctica que anomenen pregària del cor.
Entrar en silenci actiu
davant Déu, és com arrecerar-se al sol quan hom necessita escalfor; és estar-se
quiet, ocupat només en deixar-se acaronar i escalfar. Aquest silenci en la
presència de Déu és semblant a la quietud de la terra resseca, en començar a
caure la pluja suau i amorosa, que l’assaona.
Podríem estar així, en
silenci, sense demanar res, sense pensar
res, sense desitjar res. Només estar.
Exercitar només la fe, amb un acte voluntari i simplicíssim d’acceptació d’allò
que ni veiem, ni entenem. Una fe que pot mol bé ser fosca: el contingut de la
qual és com una caixa tancada. Sabem que conté un tresor, però no sabem com és
ell. Sabem que la nostra fe és l’acceptació de Déu mateix, que conté Déu. Però
no sabem com és Déu.
La mateixa fe ja inclou un
coneixement fosc de Déu com el Bé, com
el Bé Absolut, com la font de tot
altre bé...I sorgeix l’amor, que és com un impuls també fosc, com un impuls que
no cal que sigui sensible. La sensibilitat no ens ha estat donada per a captar
les delícies de l’esperit. Un impuls vers el Bé que ens és favorable, que és el Bé per a nosaltres i per a
tota la creació. És l’hora de deixar-se amarar per l’amor. Sant Joan de la Creu
anomena aquest estat com “atenció amorosa i assossegada en Déu”. ¿No serà la
vida futura entrar plenament en la simbiosi de l’amor de Déu amb les criatures?
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada