Presentació

Presentacio
Mossèn Enric Prat presenta unes noves Homilies, totalment diferents de les ja conegudes (www.bisbaturgell.org - homilies dominicals). Són diferents en el contingut, en l’estil i en l’extensió. Cada Homilia conté una sola idea, l’expressada en el títol. La breu argumentació es basa gairebé únicament en els textos litúrgics del dia. Creiem que aquestes homilies poden servir perquè cada interessat pugui preparar la seva pròpia; o com a guió d’un comentari més espontani. La millor utilització, però, la trobarà cada puntual usuari. Possiblement, altres persones, a més dels predicadors, trobaran en aquests escrits l’ocasió d’aprofundir en el sentit pregon de la Paraula de Déu en la litúrgia, i de gaudir del consol espiritual que ens ofereix Sigui tot a lloança de Déu i a benefici espiritual i humà d’aquells que en vulguin fer ús. Moltes gràcies.
Acabada la publicació en aquest BLOG de les NOVES HOMLIES, m’atreveixo a proposar als amables usuaris una nova: Etiqueta: EL RACONET DE LA MISTICA. La mística, no en el seu vessant de fets extraordinaris, com l’èxtasi, la levitació, les locucions o les visions, sinó com alternativa a l’ascètica, amb l’atenció posada en les obres de Sant Joan de la Creu i en l’autor anònim del llibre EL NÚVOL DEL NO SABER. L’ascètica es basa en el raonament, l’esforç i el protagonisme personal. La mística abandona tot protagonisme personal per atribuir-lo solament a Déu, d’acord amb allò que recomana el Salm 36: Encomana al Senyor els teus camins; confia en ell, deixa’l fer. O responent a l’oferta de Ap.3,20: Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi. El místic rep, per medi de la il·luminació, que li és donada, una noticia nova de la naturalesa de Déu, que és obscura i inexplicable. Els autors l’anomenen docta ignorància o raig de tenebra. Aquest treball, que ha estat publicat a la revista l’Església d’Urgell i amb una bona acceptació per part de molts lectors, pot ésser útil per a la lectura i meditació particular, i també com a eina de treball per a grups de pregària, de formació espiritual o de catequistes. Gràcies!

dissabte, 20 de maig del 2017

36. Deixar-se trobar

        Atènyer Déu ha estat i és el repte més fort de totes les generacions –si més no de llurs membres més desperts- de les que tenim algun coneixement o referència històrica. Aquestes referències persisteixen, a més dels llegats escrits,  en fastuosos monuments en forma de temples  principalment i, més modestament en forma de mausoleus o senzilles necròpolis. Pel que fa als escrits, són de tothom coneguts els llibres sagrats de cadascuna de les religions i els cerimonials litúrgics més admirables i també, en moltes cultures, summament estranys i primitius. Les pràctiques sacrificials, ascètiques i morals s’han multiplicat generosament, des de la pròpia immolació en el martiri, fins a la mística contemplació, passant per les ordes religioses més estrictes i les pràctiques més generoses, renunciant a tot i a si mateix en benefici dels altres més necessitats.
      Tot això i més s’ha fet i es fa amb un objectiu ben precís: trobar Déu. Amb tot, mai ningú no ha pogut contemplar Déu, ni escoltar la seva veu, ni, molt menys encara, tocar-lo. S’arriba, ben segur, a la conclusió que veure, escoltar, tocar o trobar Déu no està a l’abast ni de la creatura més perfecta i millor dotada. És senzillament impossible, perquè no pertany a l’ordre de les creatures. És el Creador, l’Ésser mateix infinitament simple, l’essència del qual consisteix en ésser, en existir.
      Conseqüentment, l’home hauria de canviar la direcció del seu viatge cap a Déu –cosa molt difícil donada la cultura de temps immemorial en aquella direcció- i parar de cercar Déu a qui no es pot trobar com diu Jesús als apòstols, quan li plantegen la dificultat de la salvació. “A L’home li és impossible”.
      I, doncs, l’home ha de deixar de cercar Déu i s’ha de disposar perquè Ell el trobi, donat que a  “Déu li és possible, perquè ho pot tot”. Disposar-nos perquè Déu ens trobi seria obrir de bat a bat les portes de la nostra ment i del nostre cor i esperar que Ell ens vegi, ens senti, en toqui, ens trobi amb la seva saviesa i el seu amor. Esperar és una actitud activa que comporta fe, esperança, desig i disponibilitat, oblit de si mateix i atenció desitjosa envers el bé necessari i esperat, “com els sentinelles esperen el matí” o com la terra xardorosa espera l’aigua del cel.

Imprimir article

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada