El poble d’Israel era un regne des de Saül, que no va plaure a Déu. El succeí David, a qui el
Senyor digué: “Tu pasturaràs Israel, el meu poble, seràs el seu rei”.
<<Quan els ancians d’Israel anaren a trobar el rei a Hebron, el rei David
va fer amb ells un pacte davant el Senyor i l’ungiren rei>>. Jesús,
humanament descendent de David, heretà el seu regne i rebé la missió de
pasturar (espiritualment) Israel.
L’encàrrec de pasturar
Israel que havia rebut Jesús, per voluntat del Pare, s’estengué a tot el món,
com ho diu Sant Pau als cristians de Corint: <<Doneu gràcies al Pare, que
us ha fet dignes de tenir part en l’heretat del poble sant, en el regne de la
llum. Ell ens alliberà del poder de les tenebres i ens traspassà al Regne del seu Fill estimat, en
qui tenim el nostre rescat, el perdó dels nostres pecats>>. Ara, doncs,
per voluntat de Déu, Jesús és el Rei universal de tots els pobles, amb
l’encàrrec de pasturar-los fins a la salvació final.
La dignitat reial de Jesús era
reconeguda públicament a Israel, en el seu temps. Pilat preguntà a Jesús, sobre
aquesta qüestió que coneixia tothom, i ell respongué: <<Sí, jo sóc rei,
però el meu Regne no és d’aquest món>>. Els soldats que custodiaven el
crucificat també ho sabien: <<Si ets el rei dels jueus salva’t tu
mateix>>. La seva reialesa era el motiu de la condemna: <<Sobre
d’ell hi havia un rètol que deia: “ el rei dels jueus>>. Un dels lladres
crucificats amb Jesús, deia: <<Jesús, recordeu-vos de mi, quan arribeu al
vostre Regne. Jesús li respongué: “T’ho
dic amb tota veritat: Avui seràs amb mi al paradís>>. Un veredicte públic i solemne d’exercir la
seva potestat reial.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada