Espiritualment i psíquica, l’home de tots els
temps i la societat mateixa estem malalts. Potser per transmissió hereditària,
o per condicionaments del lloc i de l’època en què a cada persona i a cada
societat li ha tocat viure. Parlant universalment la feblesa de la salut
espiritual humana pot correspondre als efectes del pecat original, com diu la Teologia.
El cert és que, sovint, ens sorprenem a nosaltres mateixos i ho constatem en
altres, defensant teories i adoptant actituds contraris al sentit comú, a la
llei i al dret natural. Al respecte, molts de nosaltres portem ferides encara
sagnants a causa de capteniments passats que, ens fem creus d’haver-los pogut
admetre. Moltes persones, ara mateix, encara
no tenen clar on és la veritat i quina és la norma moral objectiva que
condueix al creixement positiu i a una pau estable. Com malalts tenim
necessitat urgent de guarició.
Escriu
el profeta Osees: <<Això diu el Senyor: La conduiré al desert (a la saga
d’Israel) i li parlaré amorosament. Allà em correspondrà com quan era jove,
quan sortí del país d’Egipte. Et faré per sempre la meva esposa i seré per a tu
un espòs bo, fidel, amorós, compassiu. Seré per a tu un espòs veritable, i tu
coneixeràs el Senyor>>. ¿Quina medicina podria guarir els nostres mals
morals i psíquics que no fos l’amor? Per això el Senyor vol conduir el seu
poble al desert per aïllar-lo de tot influència negativa, i guarir-lo amb
l’amor d’un espòs fidel. El salmista ho ha entès perfectament i prega dient:
<<Ell et perdona les culpes i et guareix de tota malaltia; rescata de la
mort la teva vida i et sacia d’amor entranyable>>.
Déu
porta a terme la guarició de les nostres malalties espirituals i morals, amb la
seva presència curativa en la intimitat del nostre ser. És una presència
constant i eficient, sempre que nosaltres la vulguem, i més, si la demanem. No
sempre, però, és perceptible a les nostres facultats. Algunes vegades ens
sentim acompanyats i enfortits, i llavors el camí de la veritat i del bé sembla
obrir-se amplament davant nostre, mentre
que d’altres vegades, sentim la pesantor
de la soledat, i l’horitzó s’enfosqueix davant nostre. És l’hora del dejuni,
com diu Jesús, l’hora del desert, de la fe, de la fortalesa i de l’esperança;
és l’hora també de la veritable guarició. Ens
ho diu ben clar l’Evangeli d’avui: <<¿Estaria bé que els convidats a un
casament dejunessin mentre tenen amb ells el nuvi? No poden pas dejunar mentre
el tenen amb ells. Ja vindrà el dia que els serà pres, i llavors sí que
dejunaran>>.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada