Déu no té res. No té
forma ni figura, perquè, si la tingués, quedaria limitat en el temps o en
l’espai. Potser en totes dues coses. Déu és, existeix. És l’existència
simple i pura per si mateix, l’existència substancial. La naturalesa de
Déu és la seva existència. Déu és l’ essència infinita necessàriament existent.
Res no existeix que no procedeixi directa o indirectament de l’existència de
Déu. Ell és la font de tota existència.
L’existència de Déu és viva. Déu
és la vida existent i és, per això, la font de la vida. No hi cap mena de
vida que no tingui el seu origen en la vida de Déu. La immensa varietat, la
riquesa i la bellesa de la vida que
nosaltres coneixem són un exponent de l’oceà infinit de vida d’on tota altra
vida raja, com de la seva font natural.
Déu és l’existència viva intel·ligent.
És la intel·ligència universal i eterna. És la saviesa que ho preveu tot,
ho projecta i ho duu tot a l’existència. Déu, així com dóna a participar la
seva existència a tot el que hi ha, també dóna a participar la seva saviesa a
les criatures per ell escollides perquè rebin aquesta participació. Cada ésser
creat intel·ligent conté una petita engruna
de la infinita saviesa de Déu. No hi ha més intel·ligència, a la
immensitat del cosmos, que aquella que procedeix, per participació, de la
infinita intel·ligència de Déu.
L’Existència de Déu és personal.
Volem dir que Déu és persona, entenent amb Boeci, que “persona és el subjecte individual de
naturalesa racional”. En català podríem dir que Déu no és quelcom, per perfecte
o infinit que fos, sinó que és algú; és a dir: subjecte individual de
naturalesa racional, dotat de vida interior inalienable, però essencialment en
relació. Com no hauríem de parlar de Déu
personal si algunes de les seves obres més pregones són també persones?
Déu és amor. La paraula
humana amor és la que millor ens pot
fer entreveure el misteri més pregon de Déu: la relació íntima entre el Pare i
el Fill a través del Sant Esperit, i el capteniment de Déu amb les criatures
racionals i, d’alguna manera, amb tos els éssers que ell ha creat. L’amor de
Déu cap a enfora d’ell es fa evident en la vinguda del Fill que ens revela
l’amor del Pare i ens ensenya a estimar al proïsme, estimant-nos els uns als
altre com ell ens ha estimat.
Finalment: Déu que és amor –que és l’amor-
és també la font de l’amor. Per això, tot amor de nosaltres cap a ell i tot
amor entre nosaltres procedeix, com tota gota d’aigua neix del rierol, del Déu
amor. Podríem dir que l’amor veritable, igual que la vida i l’existència segueix un circuit
preestablert, segur i eficaç: de Déu a mi, de mi a l’altre, i de l’altre a Déu.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada