Presentació

Presentacio
Mossèn Enric Prat presenta unes noves Homilies, totalment diferents de les ja conegudes (www.bisbaturgell.org - homilies dominicals). Són diferents en el contingut, en l’estil i en l’extensió. Cada Homilia conté una sola idea, l’expressada en el títol. La breu argumentació es basa gairebé únicament en els textos litúrgics del dia. Creiem que aquestes homilies poden servir perquè cada interessat pugui preparar la seva pròpia; o com a guió d’un comentari més espontani. La millor utilització, però, la trobarà cada puntual usuari. Possiblement, altres persones, a més dels predicadors, trobaran en aquests escrits l’ocasió d’aprofundir en el sentit pregon de la Paraula de Déu en la litúrgia, i de gaudir del consol espiritual que ens ofereix Sigui tot a lloança de Déu i a benefici espiritual i humà d’aquells que en vulguin fer ús. Moltes gràcies.
Acabada la publicació en aquest BLOG de les NOVES HOMLIES, m’atreveixo a proposar als amables usuaris una nova: Etiqueta: EL RACONET DE LA MISTICA. La mística, no en el seu vessant de fets extraordinaris, com l’èxtasi, la levitació, les locucions o les visions, sinó com alternativa a l’ascètica, amb l’atenció posada en les obres de Sant Joan de la Creu i en l’autor anònim del llibre EL NÚVOL DEL NO SABER. L’ascètica es basa en el raonament, l’esforç i el protagonisme personal. La mística abandona tot protagonisme personal per atribuir-lo solament a Déu, d’acord amb allò que recomana el Salm 36: Encomana al Senyor els teus camins; confia en ell, deixa’l fer. O responent a l’oferta de Ap.3,20: Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi. El místic rep, per medi de la il·luminació, que li és donada, una noticia nova de la naturalesa de Déu, que és obscura i inexplicable. Els autors l’anomenen docta ignorància o raig de tenebra. Aquest treball, que ha estat publicat a la revista l’Església d’Urgell i amb una bona acceptació per part de molts lectors, pot ésser útil per a la lectura i meditació particular, i també com a eina de treball per a grups de pregària, de formació espiritual o de catequistes. Gràcies!

dilluns, 28 d’agost del 2017

53. Déu

           Déu no té res. No té forma ni figura, perquè, si la tingués, quedaria limitat en el temps o en l’espai. Potser en totes dues coses. Déu és, existeix. És l’existència simple i pura per si mateix, l’existència substancial. La naturalesa de Déu és la seva existència. Déu és l’ essència infinita necessàriament existent. Res no existeix que no procedeixi directa o indirectament de l’existència de Déu. Ell és la font de tota existència.
            L’existència de Déu és viva. Déu és la vida existent i és, per això, la font de la vida. No hi cap mena de vida que no tingui el seu origen en la vida de Déu. La immensa varietat, la riquesa i la bellesa de la vida  que nosaltres coneixem són un exponent de l’oceà infinit de vida d’on tota altra vida raja, com de la seva font natural.
            Déu és l’existència viva intel·ligent. És la intel·ligència universal i eterna. És la saviesa que ho preveu tot, ho projecta i ho duu tot a l’existència. Déu, així com dóna a participar la seva existència a tot el que hi ha, també dóna a participar la seva saviesa a les criatures per ell escollides perquè rebin aquesta participació. Cada ésser creat intel·ligent conté una petita engruna  de la infinita saviesa de Déu. No hi ha més intel·ligència, a la immensitat del cosmos, que aquella que procedeix, per participació, de la infinita intel·ligència de Déu.
            L’Existència de Déu és personal. Volem dir que Déu és persona, entenent amb Boeci, que  “persona és el subjecte individual de naturalesa racional”. En català podríem dir que Déu no és quelcom, per perfecte o infinit que fos, sinó que és algú; és a dir: subjecte individual de naturalesa racional, dotat de vida interior inalienable, però essencialment en relació. Com no  hauríem de parlar de Déu personal si algunes de les seves obres més pregones són també persones?
            Déu és amor. La paraula humana amor és la que millor ens pot fer entreveure el misteri més pregon de Déu: la relació íntima entre el Pare i el Fill a través del Sant Esperit, i el capteniment de Déu amb les criatures racionals i, d’alguna manera, amb tos els éssers que ell ha creat. L’amor de Déu cap a enfora d’ell es fa evident en la vinguda del Fill que ens revela l’amor del Pare i ens ensenya a estimar al proïsme, estimant-nos els uns als altre com ell ens ha estimat.
            Finalment: Déu que és amor –que és  l’amor- és també la font de l’amor. Per això, tot amor de nosaltres cap a ell i tot amor entre nosaltres procedeix, com tota gota d’aigua neix del rierol, del Déu amor. Podríem dir que l’amor veritable, igual que la vida  i l’existència segueix un circuit preestablert, segur i eficaç: de Déu a mi, de mi a l’altre, i de l’altre a Déu.

Imprimir article

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada