Sant Joan de la creu, en el seu Càntic
Espiritual i, ací i allà, en la resta de les seves obres, ens presenta Déu com el qui resta amagat a l’ànima, que
només el pot trobar cercant-lo en la fosca de la nit espiritual. No és pas que
Déu s’amagui o s’allunyi de nosaltres, sinó que la seva presència, sempre
immediata, ens resta com recòndita a causa de la nostra incapacitat per a
percebre-la. Ell, és tan un altre ser, està tan fora del nostre abast, que no
hi ha en nosaltres cap facultat, sensitiva o espiritual, capaç de detectar-ne
la presència o l’absència. En efecte, Joan de la Creu afirma que ni l’aridesa
és signe de la seva absència, ni la consolació de la seva presència; no està
més amagat ni més lluny, ni tampoc més a la vora o més manifest, en un cas que
en l’altre.
Així, doncs, les experiències
de bàlsam interior o de desolació es deuen, o bé a la variant situació de la
salut física o psíquica i a les seves manifestacions emocionals, o sinó, a
l’estat de consciència, segons es trobi o no en sintonia amb la veritat i el
bé. La consciència humana té capacitat
d’experimentar, en ella, la presència del bé i del mal morals i de llurs
efectes, perquè són realitats que cauen en l’abast de la criatura racional, la
qual cosa ens dóna una valuosa orientació: l’àmbit del bé es troba, sense cap
dubte, en la direcció del BE INFINIT, la santedat de Déu.
És el mateix Joan de la Creu qui ens desbrossa el camí per on podem
obrir-nos progressivament al Déu present i consentir positivament i en
llibertat la seva presència i acció en nosaltres. Aquest camí, l’únic possible,
és la fe despullada de tot suport intel·lectual o sensitiu i el testimoni de la
nostra consciència, quan ens confirma que caminem en direcció al Bé:
“En
una noche oscura,
con
ansias en amores inflamada,
¡oh
dichosa vantura!
sallí
sin ser notada,
estando
ya mi casa sosegada”
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada