Presentació

Presentacio
Mossèn Enric Prat presenta unes noves Homilies, totalment diferents de les ja conegudes (www.bisbaturgell.org - homilies dominicals). Són diferents en el contingut, en l’estil i en l’extensió. Cada Homilia conté una sola idea, l’expressada en el títol. La breu argumentació es basa gairebé únicament en els textos litúrgics del dia. Creiem que aquestes homilies poden servir perquè cada interessat pugui preparar la seva pròpia; o com a guió d’un comentari més espontani. La millor utilització, però, la trobarà cada puntual usuari. Possiblement, altres persones, a més dels predicadors, trobaran en aquests escrits l’ocasió d’aprofundir en el sentit pregon de la Paraula de Déu en la litúrgia, i de gaudir del consol espiritual que ens ofereix Sigui tot a lloança de Déu i a benefici espiritual i humà d’aquells que en vulguin fer ús. Moltes gràcies.
Acabada la publicació en aquest BLOG de les NOVES HOMLIES, m’atreveixo a proposar als amables usuaris una nova: Etiqueta: EL RACONET DE LA MISTICA. La mística, no en el seu vessant de fets extraordinaris, com l’èxtasi, la levitació, les locucions o les visions, sinó com alternativa a l’ascètica, amb l’atenció posada en les obres de Sant Joan de la Creu i en l’autor anònim del llibre EL NÚVOL DEL NO SABER. L’ascètica es basa en el raonament, l’esforç i el protagonisme personal. La mística abandona tot protagonisme personal per atribuir-lo solament a Déu, d’acord amb allò que recomana el Salm 36: Encomana al Senyor els teus camins; confia en ell, deixa’l fer. O responent a l’oferta de Ap.3,20: Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi. El místic rep, per medi de la il·luminació, que li és donada, una noticia nova de la naturalesa de Déu, que és obscura i inexplicable. Els autors l’anomenen docta ignorància o raig de tenebra. Aquest treball, que ha estat publicat a la revista l’Església d’Urgell i amb una bona acceptació per part de molts lectors, pot ésser útil per a la lectura i meditació particular, i també com a eina de treball per a grups de pregària, de formació espiritual o de catequistes. Gràcies!

dilluns, 25 de setembre del 2017

57. Quin és el sentit.

            Acabar la carrera i trobar una bona col·locació, constituïa el primer i més ansiejat objectiu d’Estefania i les seves amigues universitàries. Després venia la intenció de formalitzar relacions de parella, obrir una llar i fer-se un status econòmic, per tirar endavant una família amb les millors condicions possibles. Tot el petit grup estava constituït  per noies joves al voltant  dels vint-i-dos anys, carreres diferents i comú denominador d’honestedat reconeguda i criteri assenyat.
            L’Estefania compartia amb les seves amigues moltes de les aspiracions comunes, tot i que el seu anhel interior anava encara més lluny. Maldava per trobar un sentit més profund a tot plegat: la carrera, el matrimoni, la llar, el confort, els diners, no deixaven d’ésser uns béns que, tot i ésser apetibles, romanien fora d’ella mateixa. El conjunt no tenia prou sentit. Ella mateixa era la que no tenia prou sentit en  mig d’aquell projecte. Admirava fins a l’emoció i l’enveja les persones consagrades i les voluntàries que dediquen tota la seva vida a construir vides dignes de gent desemparada, en llocs de circumstàncies depriments.
            Sempre que es capficava amb aquests pensaments topava amb una gran contradicció: no s’hi sentia amb cor. Definitivament, no era la seva vocació. Què podia fer, doncs, enmig d’aquesta confusió? Un dia se li feu la llum: es dedicaria a bombejar vida en forma d’interès per aquelles causes, en forma d’amor incondicional i de recursos econòmics, per tal que els membres més valents que es trobaven en primera fila, en poguessin fer la transfusió.
            L’Estefania formalitzà les seves relacions amb en Ricard, no abans, però, d’haver-lo assabentat clarament i decidida de la seva opció personal irrenunciable. En parlaren en profunditat durant unes quantes setmanes, i en Ricard s’hi avingué. Ell també era sensible i capaç de donar i de donar-se. Fou un projecte de vida fonamentat en la descoberta d’un sentit excepcional, per a cadascun d’ells, primer; per als fills que vinguessin i per al nucli familiar, de retruc.
            Ara són un matrimoni adult amb quatre fills. Les seves carreres d’arquitecte i psicòloga els porten uns ingressos considerables, que els permeten aportar ajuts substanciosos a necessitats globals i concretes. La família viu dignament austera. El seu lema és: viure amb allò necessari, no malgastar res, aprofitar-ho tot, donar el màxim possible. Ara, a casa, ells són  els importants (cada persona és el màxim valor). La seva riquesa són ells mateixos, i els béns sobrers –que són molts- serveixen per a què  d’altres també siguin i siguin importants.

Imprimir article

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada