Acabar la carrera i
trobar una bona col·locació, constituïa el primer i més ansiejat objectiu
d’Estefania i les seves amigues universitàries. Després venia la intenció de
formalitzar relacions de parella, obrir una llar i fer-se un status econòmic, per tirar endavant una
família amb les millors condicions possibles. Tot el petit grup estava
constituït per noies joves al
voltant dels vint-i-dos anys, carreres
diferents i comú denominador d’honestedat reconeguda i criteri assenyat.
L’Estefania compartia amb les seves
amigues moltes de les aspiracions comunes, tot i que el seu anhel interior
anava encara més lluny. Maldava per trobar un sentit més profund a tot plegat:
la carrera, el matrimoni, la llar, el confort, els diners, no deixaven d’ésser
uns béns que, tot i ésser apetibles, romanien fora d’ella mateixa. El conjunt
no tenia prou sentit. Ella mateixa era la que no tenia prou sentit en mig d’aquell projecte. Admirava fins a
l’emoció i l’enveja les persones consagrades i les voluntàries que dediquen
tota la seva vida a construir vides dignes de gent desemparada, en llocs de
circumstàncies depriments.
Sempre que es capficava amb aquests
pensaments topava amb una gran contradicció: no s’hi sentia amb cor.
Definitivament, no era la seva vocació. Què podia fer, doncs, enmig d’aquesta
confusió? Un dia se li feu la llum: es dedicaria a bombejar vida en forma
d’interès per aquelles causes, en forma d’amor incondicional i de recursos
econòmics, per tal que els membres més valents que es trobaven en primera fila,
en poguessin fer la transfusió.
L’Estefania formalitzà les seves
relacions amb en Ricard, no abans, però, d’haver-lo assabentat clarament i
decidida de la seva opció personal irrenunciable. En parlaren en profunditat
durant unes quantes setmanes, i en Ricard s’hi avingué. Ell també era sensible
i capaç de donar i de donar-se. Fou un projecte de vida fonamentat en la
descoberta d’un sentit excepcional, per a cadascun d’ells, primer; per als
fills que vinguessin i per al nucli familiar, de retruc.
Ara són un matrimoni adult amb
quatre fills. Les seves carreres d’arquitecte i psicòloga els porten uns
ingressos considerables, que els permeten aportar ajuts substanciosos a
necessitats globals i concretes. La família viu dignament austera. El seu lema
és: viure amb allò necessari, no
malgastar res, aprofitar-ho tot,
donar el màxim possible. Ara, a casa, ells són els importants (cada persona és el màxim
valor). La seva riquesa són ells mateixos, i els béns sobrers –que són molts-
serveixen per a què d’altres també
siguin i siguin importants.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada