Jesús va pujar al cel per si
mateix, per la seva pròpia força (Ascensió). Maria és pujada al cel per mans d’àngels, (Assumpció). La pujada al cel de què parlem, tant en un cas
com el l’altre, no l’entenem pas com un fenomen físic, com en el cas d’un ocell
que arrenca el vol o d’un avió que s’enlaira de la pista, sinó com la sortida
de la dimensió (manera d’existir) terrenal i temporal, per entrar a una altra
dimensió espiritual i transcendent.
Maria havia viscut
temporalment com tots els éssers humans, però en plena sintonia amb Déu. Quan
arribà la seva hora s’acomplí tot allò que ja havia esperat, i començà a fruir,
en la nova dimensió, de tot allò que ja havia previst en la seva vida humana: Que
<<el seu nom (el nom de Déu) és sant, i l’amor que té als qui creuen en
ell s’estén de generació en
generació>>. Que <<omple de béns els pobres, (en aquella altra
dimensió) i els rics se’n tornen sense res>>.
La Història de la
salvació ens assegura que aquest trasllat d’una dimensió a l’altra és el
projecte de Déu (el pla salvífic) per a tots els éssers lliures creats. En
aquest sentit, Jesús i Maria són els caps de la humanitat i els primers de tots
els fills de Déu. Nosaltres hi som convidats, si vivim en sintonia amb Déu i estem
en condicions de poder ser arrencats de la manera de viure terrenal. Perquè <<Déu omple de béns (celestials) els
pobres, i els rics (els aferrats a la terra) se’n tornen sense res>>.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada