Calia revelar al món
l’autèntic rostre de Déu. Els profetes ja l’havien albirat. Amb tot, el
pensament pagà de Grècia i de Roma i les divinitats dels diferents pobles de
Palestina, així com el legalisme extrem d’Israel, impedien la consolidació del
coneixement positiu i real del Déu únic, que està a favor dels homes i que no
es proposa altra cosa que llur enlairament, fins a la llibertat total de fills,
i la salvació per la santedat.
Anunciar als quatre vents la faç
autèntica del Déu viu, era la missió que havia rebut Jesús de Natzaret. Quan
arribà l’hora de començar la seva missió
per la predicació i la vivència en ell mateix del Regne de Déu, s’hagué de
preparar prenent contacte personal amb Déu, d’una manera molt especial: escoltant-lo en el seu
interior, passant del concepte ordinari i normal en la religió jueva del seu
temps, a l’experiència personal viscuda en la més pregona intimitat. Fou aquest
el sentit profund dels quaranta dies al desert; no el dejuni ni la penitència.
Aquests darrers són conseqüència de l’aïllament voluntari de tot recurs
terrenal.
Acabat el desert, Jesús tornà
al món dels homes i, després de l’escena
del Jordà, començà a predicar la Bona Nova, demanant que els seus oients es
disposessin a donar dos passos endavant: el primer convertir-se, que vol dir
abandonar el concepte pagà i el legalista de Déu, i el segon, creure en la Bona
Nova, substituint el primer i falç concepte de Déu pel nou i veritable que
Jesús proposa. Aquesta conversió demana sobrepassar el coneixement conceptual
de Déu i posar ordre a la pròpia vida moral, per arribar a tenir experiència
interna de la presència divina en nosaltres. Una experiència semblant a la que
tenia Jesús, potser començada pregonament al desert i no perduda de vista ni a
l’hort de les oliveres, ni a la Creu.
La realitat de l’accés
a Déu per l’experiència personal interior és vàlida encara avui i ho serà
sempre. És la única i vertadera conversió. Fa ben poc una noia de quinze anys ,
d’ambient rural, em deia que ella creu en Déu per experiència. I ho deia amb un
gest inconfusible, tot assenyalant el seu interior. Em va semblar tan sincer
com admirable. Déu és i és sempre igual. Déu es comunica, i ho fa essencialment
pels mateixos mitjans.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada