El místic és el gran
orant. La pregària és el lloc i la forma o estil de l’encontre per al col·loqui
i la comunió amb Déu. Allí, com diu sant Joan Crisóstom, “l’ànima que tendeix vers Déu és il·lustrada per la inefable llum d’ell”.
Quan algú descobreix i tasta aquell misteri de relació, fa de la pregària
la tasca de la seva vida. Tot li serveix per posar-se en comunió amb Déu i res
no el destorba per trobar el silenci i la soledat necessaris, perquè, com diu
sant Joan de la Creu, “Ya no guardo
ganado, ni ya tengo otro oficio, que ya sólo en amar es mi ejercició”.
És clar que aquí no entenem per
pregària recitar unes fórmules o dedicar un temps concret a l’oració –que també,
i com més temps puguem millor-, sinó una vida orant, la pregària que es realitza en el cor (..) que, de nit i
de dia, està en activitat incessant (S. J.Crisóstom). Hom aprèn a tenir la
ment en Déu també enmig de les activitats pròpies del seu estat. El desig i el
record de Déu es converteixen llavors en una unció sagrada que endolceix i
magnifica tot allò que toquem i fem.
Diu S. J Crisóstom: “L’oració és la llum de l’ànima, un
coneixement autèntic de Déu”. No pensem, però, que sigui un coneixement
teològic o catequístic que ens permeti de saber i poder explicar coses sobre
Déu, sinó una certesa fosca, un raig
de tenebra, com diria el pseudo Dionisi, un coneixement experimental del Ser
inefable de Déu, perquè, com diu l’Areopagita: Déu està més enllà de qualsevulla afirmació o negació. És el cor, més
que la ment, i el nucli de l’ésser, millor que els sentiments, qui és envaït
per la tenebra lluminosa del coneixement autèntic de Déu.
Acabo amb aquesta admirable
doctrina de S.J. Crisóstom: “La pregària
és un desitjar Déu, és una pietat inefable. No acomplerta per homes, sinó
sortida de la gràcia divina. (...) El qui l’ha tastat es veu pres d’un anhel
sense límits de posseir el Senyor. És com si un foc abrusador li cremés l’esperit.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada