Les lectures d’avui ens conviden a reflexionar sobre el nostre cos:
Primer els nens macabeus que ofereixen el seus cossos al botxí per no desobeir
la llei de Moisès, i després, quan a l’Evangeli, Jesús ens diu, que en el Regne,
els justos seran com els àngels de Déu. El
ser humà és molt complex. Jo no sóc el
cos, però jo tinc un cos; aquest cos que tinc és el meu cos. El subjecte a qui
s’atribueix el cos, és quelcom molt pregon, és l’ésser profund que anomenem el
jo, un jo molt concret embolcallat d‘una àuria espiritual, que pren
espontàniament la responsabilitat de
conduir l’ésser que som i tots els seus actes. La responsabilitat d’un acte bo
o dolent que porta a terme el cos, no s’atribueix a ell, sinó al jo profund.
Així, doncs, el cos no és el jo, però en forma part.
No és veritat, per
tant, que el cos sigui la presó material de l’ànima, o que sigui quelcom
dolent. Al contrari, ànima i cos, estretament units, conformen la unitat
de la persona i estan destinats a una mateixa sort. Ho devia tenir clar aquell
nen macabeu, quan digué: <<Tu, ens pots privar d’aquesta vida, botxí,
però el Rei del món, als qui morim per les seves lleis, ens ressuscitarà a una
vida eterna>>. El botxí podia profanar i anihilar els cos d’aquell
infant, però, de cap manera tenia accés a poder fer mal a la persona.
Podríem dir que el cos
és el suport, ara, de l’ésser espiritual que som, mentre que no tenim clar que serà d’ell en el món que
vindrà. Com diu Jesús: <<En el món present els homes i les dones es
casen. (...)En el món que vindrà i en la
resurrecció dels morts no es casaran. (...) Pel fet de tenir part en la
resurrecció, són iguals que els àngels i són fills de Déu>>. Estimem, doncs, el nostre cos, tinguem cura
de la seva salut i eduquem-lo perquè sigui un bon col·laborador de la nostra
ànima.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada