El pensament ecologista i dels verds ens ve una mica de nou i tendim a
considerar-lo original, però no és ben bé així, puig que sabem de persones,
llunyanes en el passat, enamorades de la natura i de tot el que hi habita. Ens
basta recordar l’estela de Sant Francesc d’Assís i el seu amor al sol, les
plantes i els animals.
He de reconèixer que, en la
meva infantesa, no m’havia arribat el flaix d’aquella mística, malgrat el
contacte privilegiat i constant amb la terra i els éssers vius i, com tota la
canalla del meu entorn, em sentia rei i amo de plantes i animals, i autoritzat
a tractar-los amb prepotència i poc respecte. Aquella faceta ara em dol de debò
i me’n considero convertit i rehabilitat.
Amb tot, m’ha agradat
conèixer en Nicolau, un excursionista empedreït, que tracta les flors i els
ocells, les papallones i tota mena d’insectes amb un tacte refinat i una
poètica subtilesa. Hem tingut converses amb ell, al respecte, i li he sentit
coses admirables, pròpies d’un pensament acaronat temps ha i convertit en un
estil de vida del tot alliberador.
Explica que aquest mateix
comportament el cal ampliar a totes les coses i en especial a les persones, que
no ens han estat donades per agafar-les i posseir-les, sinó per a
contemplar-les i admirar-les. La bellesa, si no volem que es malmeti a les
nostres mans, mai no l‘hem de tocar i molt menys encara voler-la posseir. I pel
que fa a les persones, quan en la nostra relació amb elles intentem d’ésser
possessius, dominar-les o treure’n algun profit, destruïm l’encanteri de
l’amistat i deixem porta oberta als recels i, en definitiva, a la frustració.
El respecte infrangible a
coses i a persones, al nostre entorn, ens permet de fruir de tota la bellesa
original, no repetible, de cadascuna d’elles, i ens disposa a conèixer el gust
de la llibertat i de la joia pura, sense cap barreig d’interès o de lligam.
Són precisament els lligams
els qui posen en entredit la nostra capacitat d’admiració i de plaer net i
profund. ¿Oi que la nit estrellada és un espectacle meravellós? Justament
aquell espectacle és igual de bell per segles i segles, perquè mai ningú no ha
pogut accedir a apropiar-se de cap estel, ni a tocar-lo tan sols.
Una actitud possessiva respecte
de persones i coses és l’expressió més clara de manca d’amor. El possessiu
s’estima exclusivament a sí mateix, i mogut d’aquest instint, escombra sempre
cap a casa tot el que troba. I quan ho posseeix, perd automàticament la bellesa
i la vida, per convertir-se en un objecte qualsevol. Acabo amb aquelles
cèlebres paraules de Sant Joan de la Creu: <Para venir a poseerlo todo, no
quieras poseer algo en nada>.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada