<<Així començà Jesús els seus miracles a Canà de Galilea>>
(la conversió de l’aigua en vi). L’Antic Testament té una predilecció evident
pel símbol de l’amor conjugal, com a referència a l’amor de Déu pels homes i,
de retorn, de l’home pel seu Creador. El fa servir abundosament en molts dels
seus llibres, com avui en el profeta Isaïes: <<El qui t’haurà
reconstruït et prendrà per esposa (Jerusalem)
com un jove esposa una donzella; el teu Déu estarà content de tenir-te com el
nuvi està content de tenir la núvia>> Quina finor d’amor, la de Déu pel
seu poble! Deu ser que, en la construcció social de la humanitat, la unió d’amor
entre l‘home i la dona, té un valor
natural de primera pedra, assegurat per Déu amb valors com el compromís, la
fidelitat, la construcció indefectible de la primera cèl·lula de la comunitat i
la base segura de la realització personal.
D’aquesta manera ho
devia veure també Jesús, com ho demostra que el seu primer miracle fos el d’assistir
afectuosament uns nuvis amb el regal d’un vi excel·lent i abundós, símbol de
l’amor conjugal entre l’home i la dona. Així ho ha entès també la civilització
cristiana fins fa quatre dies, per més que s’hagin donat alguns fracassos amb
inevitables sofriments. L’excepció de la regla, a causa de les febleses
humanes.
Fa poc que ha començat
a trontollar tan bella tradició: Què n’espera l’home modern d’aquesta deriva?
Quins són els resultats obtinguts fins ara? Com es presenta el futur d’una
civilització que ha renunciat a les bases sòlides de la seva construcció i ha
emprès un viatge sense camins rals i sense llei ni murs de contenció? Potser els membres més sans, vius i
desperts del món actual, s’asseuran a pensar i veuran la conveniència de fer
marxa enrera.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada