El cant al Senyor, que proposa
sant Agustí en el seu comentari als salms, és una oració depurada i sublim, per
això diu: Ell no vol el que no és
harmoniós. Canteu bé, germans. I es pregunta: ¿Qui oferirà a Déu un bon cant? ¿Quan pots oferir-li un càntic tan
perfecte que no desplagui en res a l’oïda perfecta de Déu?
La resposta d’Agustí és ben
senzilla: Mira, ell t’ensenyarà la
manera: no cerquis paraules, com si poguessis explicar allò que delecta a Déu,
canta amb exultança. Cantar amb exultança és cantar bé al Senyor.
Tot seguit el Sant, per
explicar què és cantar amb exultança, s’esplaia amb un llenguatge bucòlic, tot rememorant com canten aquells que seguen o veremen,
davant d’una bona collita; els quals, quan estan plens d’una joia tan gran que
no la poden expressar en paraules, prescindeixen d’elles i comencen
d’expressar-se tot fent només una melodia exultant. I diu: Aquesta melodia sola, és un so que ens fa entendre que el cor dóna a
llum una cosa que és impossible d’expressar.
El goig més pregon del nostre
cor s’esdevé quan pensem serenament en el Déu inefable que som incapaços de
concebre i més encara d’expressar. Amb tot, tenim necessitat de referir-nos a
ell com el centre d’atracció i de significat irrenunciables per a nosaltres i
les nostres vides. Com ho farem? En aquell moment és escaient ometre en la
nostra pregària les paraules i convertir-la en una atenció amorosa, que no
trobi cap barrera de mots o de conceptes, que interfereixin entre la immensitat
de la nostra joia i Aquell que n’és la font. Potser també ens seria permès
d’expressar la nostra joia amb una melodia sense lletra, com ho feien els qui
treballaven a la sega o a la verema. ¿No és aquesta una interpretació ben
humana i a l’abast de tothom de l’anomenada pels místics oració de
contemplació?
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada