Presentació

Presentacio
Mossèn Enric Prat presenta unes noves Homilies, totalment diferents de les ja conegudes (www.bisbaturgell.org - homilies dominicals). Són diferents en el contingut, en l’estil i en l’extensió. Cada Homilia conté una sola idea, l’expressada en el títol. La breu argumentació es basa gairebé únicament en els textos litúrgics del dia. Creiem que aquestes homilies poden servir perquè cada interessat pugui preparar la seva pròpia; o com a guió d’un comentari més espontani. La millor utilització, però, la trobarà cada puntual usuari. Possiblement, altres persones, a més dels predicadors, trobaran en aquests escrits l’ocasió d’aprofundir en el sentit pregon de la Paraula de Déu en la litúrgia, i de gaudir del consol espiritual que ens ofereix Sigui tot a lloança de Déu i a benefici espiritual i humà d’aquells que en vulguin fer ús. Moltes gràcies.
Acabada la publicació en aquest BLOG de les NOVES HOMLIES, m’atreveixo a proposar als amables usuaris una nova: Etiqueta: EL RACONET DE LA MISTICA. La mística, no en el seu vessant de fets extraordinaris, com l’èxtasi, la levitació, les locucions o les visions, sinó com alternativa a l’ascètica, amb l’atenció posada en les obres de Sant Joan de la Creu i en l’autor anònim del llibre EL NÚVOL DEL NO SABER. L’ascètica es basa en el raonament, l’esforç i el protagonisme personal. La mística abandona tot protagonisme personal per atribuir-lo solament a Déu, d’acord amb allò que recomana el Salm 36: Encomana al Senyor els teus camins; confia en ell, deixa’l fer. O responent a l’oferta de Ap.3,20: Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi. El místic rep, per medi de la il·luminació, que li és donada, una noticia nova de la naturalesa de Déu, que és obscura i inexplicable. Els autors l’anomenen docta ignorància o raig de tenebra. Aquest treball, que ha estat publicat a la revista l’Església d’Urgell i amb una bona acceptació per part de molts lectors, pot ésser útil per a la lectura i meditació particular, i també com a eina de treball per a grups de pregària, de formació espiritual o de catequistes. Gràcies!

dilluns, 12 de novembre de 2018

91. Per què? (I)

            En el cas hipotètic del “no res absolut”, no tindria lloc aquesta pregunta. Per una part, no hi hauria res sobre  què preguntar i, per l’altra, no hi hauria qui s’interrogués sobre res. No és el cas. L’existència del cosmos és un fet, una realitat de dimensions inabastables. A la nostra galàxia, per exemple, diuen que hi ha centenars de milions de sols circumdats per milers de milions de planetes i satèl·lits. Però, aquesta és només una de les centenars de milions de galàxies, i no pas de les més grans. Encara,  hi ha molts científics que suposen l’existència de multitud d’universos paral·lels distribuïts en magnituds diverses; universos que, paral·lels  o divergents, formarien part d’una unitat còsmica quasi infinita lligada a un origen i a una destinació precisos.
            I ara ve la pregunta: Per què? ¿Per què el tot en comptes del no res? No hi ha res sense una causa eficient; d’altra manera, del “no res absolut” en podria sortir quelcom; cosa que apareix del tot absurda a l’intel·lecte humà. Llavors, una de dues: o bé el cosmos és infinit i etern, sense causa eficient i sense final ni destí futur en si mateix, que  no admetria cap pregunta; o bé s’ha d’explicar per una Causa eficient –infinita i eterna- que li ha donat l’existència i l’ha dotat d’un ordre –no exempt  d’un cert caos- i del seu destí final.
            Sembla que a l’intel·lecte imparcial i sense prejudicis de cap mena li ha de semblar immensament més probable que el cosmos tingui una Causa eficient. Clarament: Algú, a qui no es pugui preguntar ¿per què?, dotat d’una intel·ligència, una potestat i una llibertat sense límits; que Algú, preexistent des de sempre, hagi cridat a participar de la seva existència, de les seves qualitats i de la seva vida,  a tot allò que coneixem i a tot allò altre que el nostre coneixement no pot abastar, però  que pressentim com a realment existent.
            La principal raó de decantar-nos per la Causa eficient, és la intencionalitat que sembla aparèixer en la creació: tot allò que existeix sembla haver estat dissenyat i executat sàviament i poderosa. Com per exemple: totes les generacions humanes, des de milers i milers d’anys, han vist les constel·lacions celestes conservant la mateixa forma i situades al mateix lloc. Per  més que estan subjectes a moviments molt i molt ràpids, tant de rotació com de translació, tant els cossos individuals com els sistemes i les mateixes constel·lacions, els complexes galàctics i la totalitat de  l’univers, encara que estiguin inclosos en una dansa còsmica impressionant, sempre han ocupat el mateix lloc en mig del conjunt. Si els cossos celestes no es mantinguessin al mateix lloc i  no guardessin un ordre establert, es produiria el caos total. Si la terra, per exemple, no servés la distància correcta al voltant del sol, es tornaria impossible la vida. Si la lluna fos més gran o més petita o no guardés la seva distància respecte de la terra, aquesta es veuria afectada greument. Parlant de la terra, sabem que aquesta es mou al voltant del seu eix imaginari, donant voltes com una baldufa, a una velocitat de 1.666 Km/h, i que la seva velocitat al voltant del sol és de 106.200 Km/h, fet que marca un any solar. Aquest ordre estable per temps indefinit, fa pensar en una llei física sàviament establerta per una intel·ligència transcendent, la saviesa divina còsmica d’un Déu personal, poderós també a  l’infinit.
Imprimir article

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada