En el cas hipotètic
del “no res absolut”, no tindria lloc aquesta pregunta. Per una part, no hi
hauria res sobre què preguntar i, per
l’altra, no hi hauria qui s’interrogués sobre res. No és el cas. L’existència
del cosmos és un fet, una realitat de dimensions inabastables. A la nostra galàxia,
per exemple, diuen que hi ha centenars de milions de sols circumdats per milers
de milions de planetes i satèl·lits. Però, aquesta és només una de les
centenars de milions de galàxies, i no pas de les més grans. Encara, hi ha molts científics que suposen
l’existència de multitud d’universos paral·lels distribuïts en magnituds diverses;
universos que, paral·lels o divergents,
formarien part d’una unitat còsmica quasi infinita lligada a un origen i a una
destinació precisos.
I ara ve la pregunta: Per què? ¿Per
què el tot en comptes del no res? No hi ha res sense una causa eficient;
d’altra manera, del “no res absolut” en podria sortir quelcom; cosa que apareix
del tot absurda a l’intel·lecte humà. Llavors, una de dues: o bé el cosmos és
infinit i etern, sense causa eficient i sense final ni destí futur en si mateix,
que no admetria cap pregunta; o bé s’ha
d’explicar per una Causa eficient –infinita i eterna- que li ha donat l’existència
i l’ha dotat d’un ordre –no exempt d’un
cert caos- i del seu destí final.
Sembla que a l’intel·lecte imparcial
i sense prejudicis de cap mena li ha de semblar immensament més probable que el
cosmos tingui una Causa eficient. Clarament: Algú, a qui no es pugui preguntar ¿per
què?, dotat d’una intel·ligència, una potestat i una llibertat sense límits;
que Algú, preexistent des de sempre, hagi cridat a participar de la seva
existència, de les seves qualitats i de la seva vida, a tot allò que coneixem i a tot allò altre
que el nostre coneixement no pot abastar, però
que pressentim com a realment existent.
La principal raó de
decantar-nos per la Causa eficient, és la intencionalitat que sembla aparèixer
en la creació: tot allò que existeix sembla haver estat dissenyat i executat
sàviament i poderosa. Com per exemple: totes les generacions humanes, des de
milers i milers d’anys, han vist les constel·lacions celestes conservant la
mateixa forma i situades al mateix lloc. Per
més que estan subjectes a moviments
molt i molt ràpids, tant de rotació com de translació, tant els cossos
individuals com els sistemes i les mateixes constel·lacions, els complexes
galàctics i la totalitat de l’univers,
encara que estiguin inclosos en una dansa còsmica impressionant, sempre han
ocupat el mateix lloc en mig del conjunt. Si els cossos celestes no es
mantinguessin al mateix lloc i no
guardessin un ordre establert, es produiria el caos total. Si la terra, per
exemple, no servés la distància correcta al voltant del sol, es tornaria
impossible la vida. Si la lluna fos més gran o més petita o no guardés la seva
distància respecte de la terra, aquesta es veuria afectada greument. Parlant de
la terra, sabem que aquesta es mou al voltant del seu eix imaginari, donant
voltes com una baldufa, a una velocitat de 1.666 Km/h, i que la seva velocitat
al voltant del sol és de 106.200 Km/h, fet que marca un any solar. Aquest ordre
estable per temps indefinit, fa pensar en una llei física sàviament establerta
per una intel·ligència transcendent, la saviesa divina còsmica d’un Déu
personal, poderós també a l’infinit.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada