Ara, al segle vint-i-un, tenim necessitat urgent d’ésser salvats: de les divisions, els odis, les guerres; de la soledat, la pobresa, les malalties; de les ambicions i les injustícies; de les passions no controlades que ens envileixen... Amb les nostres pròpies forces no trobem el camí de la salvació <<Els dies abans del diluvi tothom continuava menjant, bevent i casant-se. (...) No s’havien adonat de res, quan els sorprengué el diluvi i se’ls endugué tots. Igual passarà a l’adveniment del Fill de l’home>> ¿I la salvació definitiva, la de la mort, la de la pervivència després d’ella?
La salvació total, en tots els sentits, ens ha de venir de fora, ens ha d’ésser donada, però hem d’anar-la a rebre: <<Veniu, pugem a la muntanya del Senyor, al temple del Déu de Jacob, que ens ensenyi els seus camins i seguim les seves rutes. (...) Ell posarà pau entre les nacions i apaivagarà tots els pobles>>.
La presència del Senyor, la seva proximitat, la seva llum, la bona acollida al Messies ens faran entendre, i exclamar del fons del cor: <<Avui tenim la salvació més a prop>>, i tindrem forces per <<despullar-nos de les obres pròpies de la fosca i comportar-nos dignament com a ple dia>>. <<Perquè s’ha fet tan meu jo el salvaré i el protegiré perquè coneix el meu nom>>
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada